El març de l'any passat va suposar l'inici abrupte d'una nova etapa. No sabem encara del cert en què consistirà. Sí que sabem que moltes de les coses que donàvem per segures, han deixat de ser-ho. Ens trobam ben immersos encara en aquesta crisi sanitària, econòmica i social quan no havíem sortit del tot de la crisi financera del 2007. Ha plogut doncs, damunt banyat. No es tracta de res nou ni estrany, si ho mirem històricament. Però és cert que feia ja moltes dècades que, en aquesta part concreta del món que habitem no es donaven aquests fenòmens horribles i catastròfics.
La sacsejada amb relació a diferents certeses i conviccions que donàvem per segures ha estat profunda: s'han posat de manifest febleses de la sanitat pública que ha pogut resistir sobretot gràcies a la dedicació exemplar de la majoria dels seus professionals. Això ens ha fet recordar les retallades que des dels inicis del 2000 es començaren a dur a terme en l'estat de benestar. Poc després que aquest hagués pogut arribar a ser desenvolupat tímidament. Hem vist atònits com de sobte, podem retrocedir cent anys fins a la grip espanyola de principis del segle passat. O que no som tan diferents a qualsevol país africà en el sentit que també tenim bitllets perquè ens toqui alguna de les moltes pandèmies que al continent en qüestió li toca patir de forma habitual.
Com a societat, ha quedat clar que cal cuidar-se individualment però pensant alhora en el benestar de la resta. I que la solitud, la ruïna econòmica, la imprudència o la ignorància també poden trencar la salut i la vida de moltes persones. La situació recorda aquella frase gramsciana que diu que el món vell es mor, el nou triga a aparèixer i llavors, sorgeixen els monstres. Mentre estem en la incertesa de saber quin món ens espera en haver deixat enrere aquest tràngol, ens tocarà vetllar perquè els drets i llibertats individuals, no quedin retallades quan iniciem l'esperada era postcovid.
El moment present, també hauria de ser una oportunitat per a canviar aspectes de l'economia i la societat que aquesta darrera crisi, ha posat en relleu d'una forma més òbvia encara, que no són sostenibles. El model turístic, la renda mínima universal, el repte de gestionar racionalment el canvi climàtic o el preu abusiu de l'electricitat, són només algunes de les qüestions sobre les quals, haurem de pronunciar-nos. Més que res, perquè la realitat assenyala amb força cap aquests assumptes. I d'alguna forma, aquesta crisi és també un crit d'alarma perquè procurem transitar entre el panorama actual i la nova realitat que vindrà, tenint en compte unes necessitats que fa massa temps que són ignorades.
