Gràcies al llibres, penso que l’amo de mi mateix soc jo. No soc el meu esclau. Soc el meu amo.
Què soc: més jo o més l’amo de jo? Els llibres m’ajuden a respondre aquesta pregunta, però el que té valor definitiu és la interpretació que jo en faig. Interpretar el significat d’un llibre és essencial, com interpretar el significat de tot plegat. Segons quina sigui la interpretació que en fem, serà la nostra valoració. I jo sempre interpreto les coses a favor meu. Però soc molt honest quan interpreto el món en relació a la meva persona. No val enganyar-se. Això seria fer-me mal de manera gratuïta i perversa. Masoquisme. És allò que tantes vegades he dit i em dic: fer el bé a través de la literatura, de la ficció. Els relats interpretatius que ens fem han d’estar sempre basats en fets reals, o en fets que amb tota la bona voluntat del món considerem reals. Res d’hipocresies ni d’impostures. Ja que se’ns ha donat la capacitat de ser intel·ligents i assenyats, siguem-ho. Aprofitem-ho. Ens hi va la nostra felicitat i la nostra salut física i espiritual. No siguem irracionals, ja que som raonables. Es tracta del nostre ser o no ser, del nostre jugar o no jugar, del nostre pensar bé o malament.
La interpretació, tan voluble, és qui ens proporciona el nostre benestar general o la nostra vulnerabilitat adquirida. La interpretació personal de la realitat és la que ens proporciona una vida plena o una subsistència corrupta. Depèn de com interpretem el que passa en la nostra existència. Depèn de com interpretem les nostres lectures i els nostres pensaments. Depèn gairebé de nosaltres que siguem felices o no, que gaudim de la vida o no, que experimentem vertigen o èxtasi.
Els llibres en general, i la literatura en particular, ens ajuden a fer una interpretació justa i positiva de la vida. Una interpretació no és un judici. Jo soc el millor jutge que hi ha per a mi mateix. Jo no vull ser jutjat per ningú, per això no jutjo més que la meva persona. I sempre ho faig després d’haver-me analitzat des de tots els angles i d’haver-me pres dues copetes de conyac. No cregueu que frivolitzo. Aquesta anàlisi extensa i implícita me la permet la lectura. Qui i què soc i qui i què no soc. Així i tot, la sentència no és mai ferma. I mai és, tampoc, condemnatòria. Soc molt tolerant amb tot el meu pensament i totes les meves accions. Si jo fos el jutge dels meus actes i de les meves paraules no hi hauria presons per mi en aquest món. Sempre em declaro innocent, però intento ser rigorós i equitatiu. Puc ser implacable, però la meva sentència seria sempre la llibertat permanent revisable.
Nosaltres sols: què lliures i feliços que seríem. Què ens passa, aleshores? Això de ser éssers sociables és una punyeta. Volem la companyia del altres i no parem de buscar-la, però els altres ens fan nosa. Molta nosa. De manera destacada si són jutges. I quin home hi ha, que aleni amb els seus pulmons, que no sigui jutge? Que no jutgi a cada alenada que fa? Jo m’allunyo sempre dels que em volen jutjar. I més si son castellans i espanyols. Ja hem vist com ha acabat el judici als líders polítics que només volien la llibertat pel seu poble.
No ser lliures i feliços és d’estúpids. Els llibres que he llegit m’han convençut de que és així. Aquesta fe, de base i essència literària, m’ha convertit en un fugitiu de la gent, dels altres? No. M’ha fet veure que no hi he d’estar lligat. ¿Tenia raó Jean Paul Sartre, aquest novel·lista-filòsof francès, autor de “La nàusea” entre moltes altres obres que ens distreuen i ens fan pensar, quan va dir que l’infern són els altres? De cap manera. Els altres també són el cel. Ben llegit i mirat, l’infern soc jo, i el cel soc jo. Jo soc l’un i l’altre. Ho soc tot. Millor dit, podem ser-ho tot. Però, a causa de la nostra estupidesa, elegim no ser res, elegim no ser feliços, elegim no ser humans. Jo em demano si aquesta estupidesa nostra és genètica o apresa. Carlo M. Cipolla va escriure la millor descripció de l’estupidesa que he llegit mai, en una obreta exquisida titulada “Allegro ma non troppo”. En un moment determinat diu que tots naixem estúpids per designi inescrutable i irreprotxable de la Divina Providència. Poca cosa o res hi puc afegir jo.
Dissortadament, i ja deixant de banda l’aspecte genètic, l’educació psicològica que se’ns atorga a partir del nostre naixement, és més eficaç en plantejaments negatius que positius. Resulta més fàcil, pel que es veu, ensenyar i aprendre el mal que el bé. Jo ho he volgut anivellar amb les meves múltiples lectures. En aquest aspecte, la meva experiència em fa exclamar amb entusiasme que els llibres ens fan lliures. Això no significa que després sapiguem fer un ús noble de la nostra llibertat, no significa que els llibres ens facin categòricament savis, però gairebé. Hi ha moments que un pensa: “Si no som amos de nosaltres mateixos, per molt lliures que siguem, més ens valdria no haver nascut”. Tanmateix no ho vull veure de manera tan dramàtica perquè, al final i després de cada llibre que llegeixo o rellegeixo, aquest no deixa de cridar-me: “Estigues content, estigues content!”. I això és el que faig: em poso a saltar literàriament d’alegria. Sobretot si és “Tirant lo blanc”, de Joanot Martorell; o “Tartarí de Tarascó”, d’Alphonse Daudet; o “Eugeni Oneguin”, d’Aleksandr Puixkin; o “Míster Evasió”, de Blai Bonet. No cal mirar gaire prim quan un navega en l’alta mar de la gaubança i de l’exultació. Un es pot deixar anar. Tot sura i tot flueix. Tots els vents li són favorables.
