Un any més arriba la Diada del nostre poble, una de tantes del nostre país de països, i amb ella es tanca un any complicat, de dimensions històriques. Aquest article vol fer balanç, digerir el que ha passat. Metabolitzar el passat per entendre en quin punt ens trobam. Respondre a què cal fer, cap a on avançar.

On som?

El 2020 ha estat l’any de la pandèmia, però cal agafar distància per entendre en quin context global s’ha produït i en quines dinàmiques ha esclatat. D’entrada, situam dues grans crisis cròniques a les quals ja s’enfrontava el món molt abans que aparegués el virus: l’emergència climàtica i la crisi econòmica. La primera és òbvia: informes, protocols, conferències... res no aconsegueix capgirar la situació, que s’agreuja any rere any. La dinàmica és innegable i té les arrels en la naturalesa mateixa del mode de producció capitalista. La segona és potser encara més dolorosa a curt termini. La successió de crisis, la financerització, la precarització del treball, el desmantellament de l’estat del benestar. Tot plegat, manifestacions d’un sistema que es mostra incompatible amb una vida humana digna. La nostra generació ho sap prou bé.

Aquests corrents de fons tenen el seu reflex en una convulsió generalitzada de la política d’arreu. El canvi de lideratges globals, l’auge del populisme d’extrema dreta, la crisi general de manca de sobiranies, la guerra comercial… Tots aquests elements coincideixen amb una tensió creixent entre economia i política, això és, en la pèrdua de poder dels estats-nació tal com els concebem. Aquest fet no lleva que aquests cossos segueixin sent agents claus, amb poder i una gran capacitat per millorar la vida de les persones. Fins i tot assumint que en diverses escales la sobirania ha de ser compartida, és fàcil d’entendre que qui negocia són els estats. És per això que l’Estat Espanyol té sobirania judicial per mantenir els presos polítics a la presó o repetir el judici del cas Bateragune, tot i les condemnes simbòliques a Europa. És per això que és l’Estat espanyol qui decideix, per exemple, quina part ens pertoca de les vacunes, o del fons del Pla de recuperació de la Unió Europea.

Aquest pla de recuperació s'emmarca dins una estratègia més general de la UE per assolir un paper de lideratge en el context global, ja que havia quedat endarrerida en la carrera digital front al bloc emergent Xinès i els Estats Units. Tot plegat disfressat de Pacte Verd per una transició cap a un model energètic neutre. És en aquesta conjuntura que s'emmarca el Fons de Recuperació dotat amb 750.000 milions d’euros, dels quals 140.000 corresponen a l’Estat Espanyol. La crisi provocada per la pandèmia ha precipitat un gir clar d’abandonament parcial de l’austeritat.

A l’Estat el govern central ha remat a favor d’aquesta corrent, apostant per una forta despesa pública per a mantenir la liquiditat dels agents i la demanda a mig termini. La situació política ha afavorit aquest fet, amb unes forces sobiranistes immerses en un gir estratègic consistent en el pacte i la participació proactiva en la política d’àmbit estatal amb el PSOE, amb Podemos com a agent intermedi. Aquesta complicitat, però, no s’ha reflectit en cap avanç cap a una solució democràtica al conflicte territorial, ja que més bé ha desaparegut del debat públic el dret a l’autodeterminació.

A Mallorca, la crisi esclatà en una conjuntura encara més problemàtica. Les crisis esmentades adopten en el nostre país unes característiques concretes, molt lligades amb el model productiu. Alguns d’aquests trets són un intens creixement demogràfic, un dèbil sector públic o una economia volàtil i molt depenent de l’exterior. Pensam que mai el monocultiu turístic havia estat tan qüestionat com en aquests moments. La nostra generació té clar, com a mínim, que cal diversificar l’economia. Aquest fet contrasta amb l’actuació de les nostres institucions. Tot i l’excepcionalitat d’un segon Pacte de Progrés consecutiu i una correlació de forces bastant favorable per les esquerres, no hi ha objectius clars pel que fa a la transició productiva. Ni tenim les eines ni es donen les condicions al si del tripartit, liderat per un PSOE que no és garantia de cap canvi real. Per part seva, el mallorquinisme polític a les institucions pareix còmode amb un autonomisme que permet victòries parcials com la Llei de Residus, la Renda Mínima Garantida o el Decret sobre la conservació de la Posidònia, sense capacitat aparent per capgirar la seva situació de subalternitat dins el bloc progressista.

Per la seva banda, els moviments socials estiren. Els darrers anys s’han caracteritzat per una implicació generalitzada a proposar alternatives. La pandèmia ha motivat tota una sèrie de documents que sintetitzen bé aquest fet (vegeu Contra la crisi, La vida al centre, De crisi en crisi, Per una sortida justa, sostenible i progressista a la crisi, La cultura imprescindible). També cal esmentar la recent creació del Fòrum de la Societat Civil, que vol ser punt de trobada del moviment popular per a impulsar un diàleg amb les institucions amb la intenció de motivar el canvi de model. Així mateix, hem vist com dos dels principals moviments de masses mallorquins, l’ecologisme i el feminisme, mantenen un diàleg constant amb l’anticapitalisme que enriqueix el Moviment Popular i genera discursos i pràctiques amb un potencial transformador innegable. També és clau el paper de l’Economia Social i Solidària i tots aquells espais basats en relacions de producció no capitalistes, com el sector públic o els béns comuns.

Cap a la República Mallorquina

Fa pocs dies reivindicàvem amb els companys d’Ara Mallorca la necessitat d’avançar cap a la República Mallorquina, fita irrenunciable i brúixola de ruptura amb el monocultiu turístic i el Règim del 78. I és que, per a Mallorca Lliure, l’emancipació nacional i la social són la mateixa cosa. La crisi de la COVID-19 no ha fet més que evidenciar aquest fet, aguditzant les contradiccions que genera la manca de sobirania. El sobiranisme mallorquí ha de recuperar la iniciativa i plantejar un projecte il·lusionant, amb l’objectiu de tensar l’statu quo i mobilitzar la gent. Els reptes que afronta aquest país no es podran assolir sent una autonomia a la perifèria de la perifèria. Cal esdevenir un agent polític rellevant, i per això necessitam més autoestima. Esdevenir poble.

S’ha vist bé com al Principat la idea de República Catalana, lluny de ser un concepte tancat, s’ha anat modificant i enriquint amb aportacions de feministes, ecologistes, militants pel dret a l’habitatge, etc. Tots aquests moviments dibuixen un mateix horitzó en comú que agrupa sectors socials del tot heterogenis, que s'identifiquen amb la idea d’un país nou. En termes gramscians, podríem dir que l’independentisme té capacitat per generar un Bloc Històric transformador. En aquest sentit, és especialment potencial per a l’ascens de la classe treballadora, que té moltes més capacitats de presentar els seus interessos com a generals en un procés de caràcter constituent que en la lluita política diària de gestió autonomista.

Projectar-nos cap al futur col·lectivament amb un projecte imaginatiu i obert com pot ser la República Mallorquina hauria de ser una eina irrenunciable per a qualsevol projecte emancipador. Té unes potencialitats que no té la reivindicació de fets parcials com el REB o la cogestió de ports i aeroports. Per no parlar de la manca d’eficàcia mostrada d’aquesta estratègia: ja hi ha articles de finals dels anys setanta del segle passat reivindicant el REB. El mallorquinisme ha de ser valent i innovador.

Per altra banda, cal deixar clar el caràcter orgànic del projecte i la seva capacitat pragmàtica. Els agents polítics que el conformin poden fer perfectament compatible aquest objectiu estratègic a llarg termini amb la realpolitik que fos necessària. En cap cas es planteja el contrari. El discurs independentista no exclou fer un programa econòmic a quatre anys vista, per posar un exemple. De fet, com s’ha vist al Principat durant els darrers anys, l’horitzó de plena sobirania genera un nivell de mobilització que afavoreix les classes populars en la guerra de posicions, ja que dona imatge de força i de poder. Això s’ha traslladat amb tot un seguit de legislació a favor d’aquests sectors socials durant el Procés, en gran part tombada pel Tribunal Constitucional. Pel que fa a la idea que concep el pensament majoritari illenc com una limitació, cal dir que aquest no és en cap cas estàtic, i que és transformable mitjançant el discurs i la praxi política. Renunciar a això és renunciar a la més mínima possibilitat de canvi.

En definitiva, plantejam la necessitat d’un projecte independentista a Mallorca com la millor eina per a la construcció d’un nou Bloc Històric capaç d’aglutinar majories al voltant d’una idea comuna: la República Mallorquina. Omplir-la de contingut és una tasca imprescindible, però per això cal obrir el debat i plantejar-lo com una opció legítima i possible. Per a dur aquesta tasca endavant és imprescindible enfortir el Moviment Popular en totes les seves expressions, i més concretament el moviment juvenil, que sembla dinamitzar-se amb iniciatives com l’Aplec Jove o el naixement i enfortiment d’organitzacions. També s’ha d'esmentar la feina del BUP, un moviment que, tot i les circumstàncies, ha aconseguit que la celebració de la Diada d'enguany no fos un no-res. La Cadena Humana fou tot un encert. En aquest sentit, i fent autocrítica, per a pròximes diades fora bo una major i més diversa implicació en aquest espai.

Finalment, volem deixar clar que entendre Mallorca com a subjecte polític no exclou la necessitat d’articular-se confederalment amb les altres illes, així com amb els altres territoris dels Països Catalans. Si el marc autonòmic limita les relacions amb els germans valencians i catalans l’hem de desbordar, amb iniciatives des de la societat civil, però també amb accions valentes de les institucions.

Per un 2021 amb més complicitats que desavinences, ple de lluita i encerts per fer avançar aquesta terra cap a un futur més just i més lliure.

La militància de Mallorca Lliure

31 de desembre de 2020