Pensar bé: què és pensar bé? Ramis Alonso ens ho recorda al principi de la seva obra sobre Jaume Balmes, titulada “Al marge de El Criteri de Balmes”. Amb el seu català de Mallorca de principis del segle passat, escriu: “¡Pensar bé! ¡Quina cosa més fàcil! ¡I res més difícil! Sebre ajustar nostra ment a la realitat és sebre pensar bé”.

Fa estona que no presto gens d’atenció als pensaments dolentes: només em proporcionaven problemes psicològics i migranya aguda. Conèixer don Miquel Ramis Alonso va ser trobar el remei als meus mals. Ell havia aconseguit separar la palla del blat i quedar-se amb el gra. La palla només serveix per empipar i per fer fum. Don Miquel volia viure bé. Tot allò que li feia nosa, com la palla, ho retirava de la seva vida. Els mals pensaments només servien per fer-lo posar de mal humor i deixar-lo en fora de joc. Ell volia ser l’Homo ludens de Johan Huizinga, l’home juganer i divertit que tots hem vingut a ser en aquest món. Per això es confessava interessat i individualista. En cert sentit, egoista. I no era una cosa ni l’altra. Deia sovint que ens cal sers egoistes en aquest sentit, en el sentit de gaudir del nostre cos i del nostre esperit: de la nostra vida plena. La vida plena requereix aquest egoisme espiritual, perquè per don Miquel l’esperit és més important que la matèria. A ell li plaïa més la seva ment que el seu cos. No es va cansar de dir-ho al llarg de la seva obra. I per ser espiritual s’ha de ser vertader. Cal ser com som i mostrar-nos-hi. El pitjor és manifestar-nos com no som. Aquesta manifestació “egoista” exigeix una gran apertura envers l’altre: cal estar disponible, cal ser generós, senzill i, sobretot, humil. Humil, vet aquí l’ingredient més important del joc.

A mi em sobta que molt abans de complir trenta anys, Ramis Alonso ja sabés que als homes ens cal saber ajustar la nostra ment a la realitat. Una gran troballa intel·lectual. Molts anys després, llegint Alfonso López Quintás, vaig adonar-me que aquest ajustament ramisalonsià era el mateix que l’”entreveramiento” seu, o sigui, l’encaix famós de Zubiri, el filòsof de la felicitat i la plenitud personal. D’aquesta actitud neix la força creadora de l’intel·lecte. És el que passa amb tota activitat espiritual. És el que passa quan fem ficció, quan fem literatura per tal d’entendre millor la realitat. La literatura, com l’art en general, és la forma d’egoisme més generós i creatiu que hi ha. Els homes, segons Zubiri, i segons Ramis Alonso, viuen la seva plenitud quan “encaixen” espiritualment uns amb els altres. Quan es troben.

Podem pensar que, en el fons, doncs, tot és espiritual. O que tot és psicològic. D’acord, podem dir i pensar el que volem, però allò que ens omple és allò a que donem sentit. És valuós allò a què donem valor més que allò que té valor en ell mateix. Estic parlant sempre per mi, ja ho sabeu, estic parlant de literatura, de ficció, d’imaginació, perquè és aquí on jo he trobat sempre la veritable realitat. Per mi resulta evident que Déu, quan va crear el món, estava imaginant, estava fent ficció, estava fent literatura: tot el que estava fent, s’ho estava inventant. De fet, penso que abans no existia la realitat, fins que ell la va crear: per tant, va néixer de la seva capacitat imaginativa, lúdica i creativa.

De manera que Déu és la seva ment, com la nostra ment som nosaltres. La realitat que vivim i que ens envolta és un invent sublim, una novel·la divina, una creació fictícia de la ment extraordinària de Déu. Quan penso aquestes coses, com diria Zubiri i Ramis Alonso i López Quintàs, sento més èxtasi que vertigen, indici evident de que tot plegat és màgia i ficció. És a dir: perfecta realitat.

Bé, tot plegat penso que son bons pensaments. Almenys a mi m’ho semblen. I això és el compta i el que em proposo en aquesta vida i en aquest món: tenir bons pensaments. Quan llegeixo, també procuro tenir bones lectures. Llegir és com pensar: cal llegir bé, és a dir, cal llegir bo. Entre el mal i el bé, tant si pensem com si llegim, com si parlem o treballem, cal elegir sempre el bé, el bo: al final, els resultats són extraordinaris, són excel·lents. Cal elegir Shakespeare i Montaigne, Mozart i Beethoven, Pujols i Calders, Mercè Rodoreda i Montserrat Roig, Paul Klee i Joan Miró, Emily Brontë i Virginia Woolf, Edith Piaff i Jack Brel. Ramis Alonso em va explicar que ell feia, com a mínim, set pensades i set llegides. Pensar-s’ho set vegades i llegir-s’ho set vegades. Segurament li recordava els set perdons de Jesús i les seves setanta vegades set. Pensar set vegades? Llegir set vegades? No: setanta vegades set!

Què divertit que és tot això! Però ningú, que se sàpiga, va ordenar a Déu que s’ho pensés set vegades abans de projectar creació del món. Aquesta és la gran meravella: va ser quelcom espontani, voluntari, generós i gratuït. La inspiració divina es va fer món i permeté que els homes habitéssim en ell. No ho sé, com sempre i com tots vosaltres, no sé res, però m’encanta, em fa estar bé, fa que em senti content tot això. Samuel Beckett va escriure aquella obreta de teatre excepcional que es deia “Oh, els dies feliços!” Quin dia serà que algú escriurà “Oh, els bons pensaments!”?

Com que tot és possible, i com que tot ho podem creure i pensar, i llegir, jo opto per creure i pensar i llegir lo millor de lo millor, les coses bones, exquisides, i no fer cas de les desagradables. Que el mal existeix? Doncs, ja s’ho farà: jo em quedo amb el bé, amb el bo. Es va dir, el maig del 68, quan jo era recent casat, que la imaginació havia de pujar al poder. I tant que sí, però quin poder? El del bé, el dels bons llibres i el dels bons pensaments.

Acabo d’escriure aquestes tímides paraules una Nit de Nadal pandèmica i trista. Però per mi no ho és: estic envoltat de molts llibres i molts autors que m’estimen. Estic envoltat de bona ficció. La bondat existeix: abracem-nos a ella.