D’això... que no sé per què tothom està esperant el meu discurs, justament enguany, i jo que no tinc ganes de dir res. De fet la meva feina és no fer res, però no sé a qui se li va acudir que havia de sortir un cop a l’any a dir quatre cosetes que anessin bé a tothom. Per a mi que és un moment històric per a tornar a callar i no fer res, per variar. Encara me’n record de quan em varen afuar contra els catalans i em va sortir el tir per la culata: ara no em volen veure ni en fotos. Haurem de posar que cremar fotos és rebel·lió, que això de sedició està molt desprestigiat. Els catalans sempre havien dit que no tenen rei, però mentre podíem fer negocis amb el Pujol podíem dissimular i riure, però ara...
A mon pare li consentien tot, podia fer les polissonades que volgués i amb un discurset anual fava i buit de contingut ja quedava bé amb tothom i au! a viure com un rei. Però jo no soc mon pare, a mi em costa això de fer de relacions públiques, no tinc feeling, ni flow, ni glam, ni punch i el meu coach pareix en Rompetechos. Cadascú fa el que pot i a mi m’han preparat tota la vida per a no fer res. [A part: Redell quin discurs, secretari, has d’afegir res més, o ja n’hi ha?]
A més ha estat un annus horribilis (en cristià una merda d’any), un any per a oblidar, ja em direu que se’n pot treure de positiu. I l’any que ve sí que riurem. Fins ara hem entabanat amb ertes, ertos i els estalvis dels avis... ara començarà la crisi de bon de veres, la de 2008 haurà estat un assaig. Si ni tan sols podrem celebrar un Nadal com els darrers dos mil anys, que es diu aviat. I els que tenim la família desestructurada, ja em contaràs: el pare amagat a un estat islàmic, ma mare de compres compulsives entre Oxford Street i Trafalgar Square, una germana per Suïssa, l’altra caçant daines, un cunyat condemnat com els independentistes, però no per idees polítiques sinó per robar... Quan tot anava bé, o que vos ho fèiem creure, sí que feia bon fer discursos de Nadal: que si “España va bien”, que si els reis vivim com un rei, però ara...
Amb la pandèmia dels orgues aquesta... que pegàs per la Xina, o l’Àfrica, si de cas a l’Europa comunista o fins i tot als catalans, encara es pot entendre, però a Espanya? Que Déu em perdoni però algú s’ha embullat. Si tenim un acord magnífic amb el Vaticà, encara som els més catòlics de l’Europa normal. L’església sempre havia servit d’escut protector per foragitar pestes, dimonis i altres mals esperits, i ara les fan tancar. Fins i tot la religió ha trabucat: ni matines ni aigua beneïda ni hòsties a la boca. Dos mils anys de glòria nacional-catòlica tirats per la borda.
Ni Marivent... Aquell palauet tan bufó que ens havien regalat els mallorquins, en compensa de dignificar-los amb la nostra presència. Els vaig fer l’honor de passar els estius allà. Què hauria estat de Mallorca sense les meves vacances a Mallorca? S’estimaven més anar en carro i batre a la mala? Pareix que sí perquè ara s’han encabotat que el nostre palauet era d’un tal Saridakis, que amb aquest nom no sé què podia fer per Mallorca, i ara diuen que els ho hem de tornar. Sort que els activistes són una minoria, a part de radicals, republicans i, el pitjor de tot, catalanistes. Aquesta genteta hauria de saber que un imperi s’aixeca amb la majoria que callen com a putes.
Només faltaven els militars feixistes, que fort i no et moguis volen que digui en púbic que jo també ho soc. Ara que el PSOE ja és monàrquic, que promociona el catolicisme dins l’escola, ara que els barons de Castella-Aragó són intercanviables amb els del PP. Amb el que ha costat fer creure que Espanya és Espanya dins Espanya, mantenir el Dios-Patria-Rey, les essències catòliques, la gloriosa història d’Espanya... Amb el que ha costat mantenir això amb la democràcia cañí i ara volen tornar al cop d’estat de la guàrdia civil... I si ara no surt bé, què? Ja vos he dit que no soc la meitat d’espavilat que mon pare. Ja va haver de venir Franco i compixar el meu avi per mantenir la dignitat de la corona. Ara Espanya necessita em quedi jo. Com diu el llanterner de Marivent: si va bé no ho toquis.
D’això... Soc el Brian, ma mare em va posar aquest nom tan diver en veure una peli de no sé què, però es veu que li va agradar quantitat. Quan els hippies varen acabar els menuts per Eivissa se’n va anar a fer de longuis a Roma, on va conèixer un centurió que es deia Ioannes Carolus, que a més estava podrit de pasta... Jo tampoc no sé que tindrà a veure, però d’uns anys ençà els amics em demanen que faci el discurs de Nadal. N’hi ha que se’n riuen, però la veritat és que estic ben preparao, que no és tothom. Al capdavall tots servim per qualque cosa. En qualsevol cas...
Molts d’anys, i que l’any qui ve poguem fer un discurs, i una vida, més normal.
