La millor jugueta és un llibre. Jo no en conec cap de millor.

Encara que ja ho he contat mil vegades, ho tornaré a contar: la primera jugueta que em dugueren els Reis Mags d’Orient, quan jo ja sabia que els reis vivien a casa meva, va ser un llibre. Recordo aquell esdeveniment com si fos avui, de tants cops com l’he rememorat. Era el gener de l’any 1955. Amb ma mare havíem anat expressament a Ciutat per comprar el meu regal de Reis. Així era la meva mare als meus onze anys, una dona exemplar, oberta, desinteressada, esplèndida, alegre, bondadosa i volgudament progenitora d’un sol fill, d’un fill únic. No debades, jo sempre dic que soc únic: no parlo per parlar.

Aquell llunyà dia de fred em va dir que l’acompanyés a Palma perquè li feia il·lusió que jo fos el meu propi Rei Mag. Començàrem a badocar els mostradors de totes les botigues del carrer dels Oms, de les Avingudes, de la via del Sindicat. Va ser en un d’aquells estrets carrerons de la zona de l’antiga Gerreria on trobàrem el que no sabíem que cercàvem. Abans jo ja l’havia fet aturar davant un centenar d’aparadors molt il·luminats per mostrar-li diferents atuells infantils que em cridaven l’atenció. Jo volia que ma mare comprés tot el que jo veia. Ella, sense parar de riure, exclamava a cadascun dels meus capricis: “L’ase d’en Mora de tot lo que veu s’enamora!”. Quina sort més gran tenir una mare com la meva!

De sobte vaig fer una descoberta prodigiosa. Darrere els vidres d’una petita llibreria vaig veure la portada d’un llibre que no sabia que existís. Allò era el millor que em podia passar en aquell moment. Tenia davant meu el millor regal de Reis del món: “La Isla del Tesoro”! No m’ho podia creure.

-Mumare! -vaig cridar- La Isla del Tesoro!

-Què passa? Què dius?

La vaig estirar del braç i entràrem en aquella llibreria de barri.

Vaig tornar a cridar:

-La Isla del Tesoro!

Així ho vaig fer, en castellà. Perquè era en castellà el llibre de l’aparador, i perquè jo ja feia unes quantes setmanes que per la ràdio escoltava aquella aventura de pirates trapelles i malintencionats parlant l’escabrosa llengua dels corsaris i dels contrabandistes. El que em va sorprendre va ser que aquella història radiofònica estigues contada també per escrit en un llibre. Paraules escrites! Aquell llibre havia de ser meu! Aquell i cap altre havia de ser el meu regal de Reis d’aquell any!

La portada anunciava no només el títol de la narració, sinó que estava il·lustrada amb el vaixell pirata i els seus principals protagonistes: Long John Silver, amb la seva cama de fusta, i el jove Jim Hawkins, amb qui jo em reconeixia viatjant per l’oceà infinit cap a aquella illa secreta.

Ma mare em va comprar el llibre. No sabria dir si aquell any va ser el més important de la meva vida quant a regal de Reis, però segurament va ser així. Partírem cap a casa sense fer cap pausa pel camí. En arribar, vaig obrir el llibre i vaig començar de seguida a llegir-lo, amb voracitat i golafreria, si es pot dir d’aquesta manera tan arravatada. Però així és com encara ho recordo. Tenia a les meves mans el millor llibre del món, la millor aventura que un nen de la meva edat hagués protagonitzat mai!

Quan en Jim recorda i narra l’aparició del capità Billy Bones a la posada de l’Almirall Benbow que el seu pare regentava a la costa de Bristol, a mi el cor em va fer un tomb. Amb en Jim, el seu pare i el capità Bones, també jo vaig entrar en escena, en acció. Em vaig transformar en el lector que ja seria tota la vida. La descripció d’aquell mariner sorgit del mar i de la fosca, em va fer tremolar fins a la punta dels cabells. De cop, aquell home fort, i bronzejat per tots els sols de tots els mars, amb les ungles plenes de brutícia que feia mesos que no es rentava, i amb totes aquelles cicatrius que tenia marcades a les mans i a la cara es posà a cantar, jo vaig perdre l’alè i la noció del temps i em vaig posar a cantar amb ell:

Quinze son els que volen el cofre del mort,
quinze son, oh, oh, i una botella de rom!

Jo no podia suportar tanta emoció. No hi ha cap dubte que “L’Illa del Tresor” és una novel·la d’aventures, i és això que la fa magnífica i magnètica i encisadora. Però quina novel·la no és una novel·la d’aventures? Una novel·la, per ser-ho, ha de ser d’aventures. Quina vida humana no és una gran aventura? No és una aventura “El vigilant en el camp de sègol”, de J. D. Salinger? No és una gran aventura muntanyenca i psicològica “Solitud”, de Victor Català? La literatura és aventura. Jo ho vaig descobrir amb en Jim Hawkins i els seus companys de navegació i recerca. En el fons, llegint i rellegint, sempre busquem trobar-nos a nosaltres mateixos, un nosaltres mateixos que constitueix el més gran tresor que hi ha al món.

Aquell any, tan llunyà en el temps i en la memòria, els Reis Mags d’Orient em portaren el tresor més gran que hi ha hagut mai a la Terra: l’esperit aventurer. La realitat de cada dia és una aventura, però per descobrir-la en tota la seva grandesa i tot el seu calatge emocional s’ha de visitar en companyia de la ficció. “L’illa del tresor” és tan extraordinària perquè supera la realitat: l’acció és més dinàmica que el dia a dia. No cada dia naveguem en un vaixell pirata a la recerca d’un tresor misteriós i desconegut, envoltat d’una intriga constant i acompanyat de personatges dels que no et pots refiar. John Silver és la gran troballa d’aquest autor excepcional que es diu Robert Louis Stevenson. Sense John Silver, aquest llibre resultaria fat com el sabó fluix i esguerrat com el mateix personatge.

Hauré de tornar a llegir un cop més “L’illa del tresor” perquè noto que la memòria em comença a fallar. L’espectre de Ben Gum, una criatura del tot imprevista, ja avançada la narració, és un punt d’inflexió que no puc recordar bé del tot. Hauré de recórrer, com faig tantes i tantes vegades, a la relectura d’aquest llibre insòlit i enlluernador.

Així que ara mateix vaig a despenjar-lo de la meva prestatgeria predilecta i em posaré a llegir-lo, i a rellegir-lo, als acords melancòlics d’aquella tonada del principi de l’obra que canta el capità Billy Bones amb veu esquerdada:

Quinze homes van sobre el cofre del mort,
Ah, oh, oh, i una botella de rom.
El rom i el diable acabaran amb la resta,
Ah, oh, oh, i una botella de rom!