nubes dispersas
  • Màx: 18.3°
  • Mín: 13.93°
18°

Un any per oblidar

Aquest any passarà a la història com aquell any que tots voldríem no haver viscut. L’any 2020 el podrem dividir entre l’abans i el després del confinament. Aquell 14 de març va ser, sense que fóssim gaire conscients, el final d’una manera de viure i de fer.

Fins el març vivíem com sempre, sense atenir-nos a les conseqüències dels nostres actes, de la nostra petjada. Vivíem com si no hi haguessin límits. El 14 de març ens vam haver de tancar i vam sentir el silenci dels carrers, vam tornar a sentir els ocells i el temps es va aturar. D’aquella situació, dèiem, sortiríem millors. I avui, mes de desembre, hem comprovat que no hem sortit millors, ans al contrari, la bèstia del feixisme -que estava dormida- se’ns ha presentat amb tota la seva força.

El feixisme té moltes cares, però es basa en el despreci absolut cap els altres, cap a tot allò diferent, perquè -en el fons- es basa en la por. La por a allò diferent. Per açò vivim aquesta tendència homogeneïtzadora totalment enganyosa: no és l’equilibri, és voler-se carregar tot allò que no sigui com uns quants han decidit.

No accepten la dissidència, l’esperit crític. Ens volen estúpids.

Aquesta pandèmia ha posat al descobert totes les febleses d’aquest sistema. Filòsofs, analistes i sociòlegs repeteixen que tenim una gran oportunitat per a repensar-nos, com a individus i també com a societat. Se'ns presenta un interessant punt d'inflexió: ben davant nosaltres, el capitalisme entra en col·lisió frontal amb un dret tan bàsic com és la salut. Fins a quin punt som capaços d’aturar el món sense que es trenqui la corda que tiba el nostre sistema econòmic? Quin és el preu (valorat en nombre de morts) que els estats estan disposats a pagar perquè l'economia es mantingui a flotació?

Sempre és interessant llegir na Marina Garcés, i em permetreu que us transcrigui un fragment d’una entrevista, que resumeix perfectament la situació: “El que ens mostra de manera molt crua la crisi de la Covid-19 és que el capitalisme global, que sembla un sistema molt poderós, es basa en grans capes de precarietat econòmica, social, material, sanitària… És una precarietat individual i estructural, perquè també afecta a l'estat en què es troben els serveis d'atenció pública en diferents països del món. És un sistema basat en l'activitat i el creixement, però quan té una patologia no pot detenir-se, cuidar-se ni cuidar de les vides que quotidianament espolia i explota. Tampoc les d'aquells que ha deixat al marge, com les persones majors. Més que la fragilitat del sistema, el que ens mostra és la desigualtat i la violència social sobre la qual funciona la nostra normalitat”.

Aquesta crisi sanitària, econòmica, social i cultural ha deixat paleses les vulnerabilitats i fragilitats d’aquest sistema. No ens bastarà, idò, un pla de xoc per pal·liar allò malmès, sinó que es fa necessari replantejar-nos del tot. La pregunta és: estem disposats?

Patrícia Font Marbán, Diputada de Més per Menorca.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.