Fa unes setmanes, el professor Samuel Taty era decapitat per un islamista txetxè a Conflans-Sainte-Honorine. Aquest professor, explicant a classe de què va això de la llibertat d'expressió, havia gosat mostrar les portades de Charlie Hebdo que portaren la revista a patir un dels atemptats terroristes més brutals que ha sofert París. (Dit sigui entre parèntesi, i en homenatge a la revista, les portades eren quatre: una en què Mahoma apareixia despullat prenent el sol, una altra en què Mahoma, Jesucrist i Javè es vantaven de no haver d'aguantar més reunions de pares d'alumnes després que la religió fos proscrita de l'escola francesa, una altra en què un radical islamista degollava Mahoma i, finalment, una en què el profeta es queixava de la llàstima de ser adorat per imbècils). Samuel Taty, doncs, realitzava la seua tasca pedagògica. I hem de suposar que ho feia bé, perquè no defugia l'actualitat. Algú ho va explicar a l'imam de torn. Aquest va predicar contra aquest ensenyament. I un jove txetxè que havia trobat empara a la República francesa va ser el braç executor del professor que explicava en què consisteix la llibertat d'expressió.

La reacció del govern presidit per Emmanuel Macron, una mica tardana, ha estat d'alta volada: Taty ha tengut una mena de funeral d'Estat que, alhora, ha posat un pes més gran sobre les espatlles del sistema educatiu francès, donat que la resolució del problema del terrorisme islamista es deixa, en bona part, en mans de l'escola. S'haurà de treballar molt en el canvi d'actituds dels professionals de l'Educació, emperò, a la vesina república, especialment si tenim en compte que molts professors d'Història, per exemple, a l'hora d'explicar la descolonització, no s'atreveixen a parlar d'Algèria. I posen exemples molt més allunyats, com ara l'Índia, o Sri-lanka, o Kènia. Llocs on França no hagi topat amb l'Islam, per entendre'ns. Molta feina tendran per revertir el que mostra l'Informe Obin, redactat per l'antic inspector general de l'Educació nacional francesa, Jean-Pierre Obin, que mostra que un 45% dels musulmans de menys de vint-i-cinc anys que viuen a França i tenen ciutadania francesa consideren que els valors de la República no són compatibles amb l'Islam. I que, per tant, opinen que directament, a França, s'hi hauria d'aplicar la Xària.

A França, ja ho han notat, que tenen un problema important a l'hora de compatibilitzar els valors compartits i determinades derivacions d'una confessió religiosa concreta. Ho han exposat clarament alguns intel·lectuals, com ara la periodista i dramaturga Jazmina Reza, o el novel·lista Michel Houellebeq. També ha tractat el tema a bastament la filòsofa Elisabeth Badinter, molt crítica amb determinades postures pacifistes, que, segons ella, contribueixen a augmentar el grau de violència.

Més contundents que els intel·lectuals esmentats són, per exemple, el poeta sirià Ali Ahmad Said Esber (Adunis, de nom de ploma), o l'escriptor algerià Boualem Sansal, que afirma que els francesos encara no saben a què s'estan enfrontant (deixant besllumar, ben clarament, que la situació és molt més greu del que els governants francesos, ara mateix, es pensen). Però, entre les veus que destaquen a l'hora d'enfrontar-se al terrorisme islamista, voldria destacar la de la periodista i escriptora francesa d'origen iranià Abnousse Shalmani. Filla d'exiliat d'esquerres perseguits pel règim dels aiatol·làs, Shalmani critica durament els intel·lectuals francesos que no varen tancar files davant la fauta contra Salman Rushdie, l'any 1989 (vegi's l'article, contundent com pocs, “Depuis 1989, ni oubli, ni pardon”, publicat a L'Express, 22-28 d'octubre de 2020). Ataca sense contemplacions tots el que feren alguna matisació davant la diana que posaren a l'esquena de Rushdie, i que porta des de llavors.

Parla de paràlisi general davant l'avanç del fonamentalisme religiós, de la incapacitat col·lectiva de contraatacar els discursos salafistes, del llepafilisme d'aquells que diuen que els de Charlie Hebdo ja s'haurien pogut estalviar les portades ofensives per als devots musulmans, dels que proclamen que no fa falta blastomar per manifestar les pròpies idees. Davant aquests discursos, que, segons ella, al cap i a la fi, obren el camí del terrorisme islamista, Shalmani afirma que ella i els seus varen exiliar-se a França per blastomar de qui vulguin, per -diu textualment- mostrar el cul a tots els capellans de totes les esglésies de totes les confessions, en una república laica. Abnousse Shalmani recorda una dita de son pare: som al mateix temps dins la merda i al país de Víctor Hugo. És la pàtria de Víctor Hugo la que assassinen els islamistes, li respon ella. Vaig fugir, diu Shalmani, d'un país terroritzat pels barbuts armats per anar a parar a un país on la tolerància amaga el poc coratge a l'hora de defensar la llibertat.

Dues paraules per acabar: i aquí? Qui emprendrà entre nosaltres la noble tasca de fer un Informe Obin que ens digui quins són els valors, les creences, les idees dels jóvens musulmans a les Illes Balears?