Quan encara hi havia transmissió oral de pares a fills es contava d’on venia això de Bendinat: “Això era que el rei en Jaume i sa tropa, després de la batalla, anaren a acampar per allà i per problemes d’intendència aquell dia el rei només va poder menjar un poc de pa amb una cabeça d’alls. El rei en Jaume, de tan bo que era, enlloc de fer matar l’intendent, encara va animar la tropa amb la cèlebre frase: “bé hem dinat”. La resta de reconstruccions populars no milloren gaire i els historiadors antics tampoc: posam bunyols a l’escut de Bunyola i així s’escrivia, o al manco es contava, la història.

Per poc que els historiadors s’han posat a gratar resulta que quan arriben a Bendinat ja era de vespre, cosa que per altra banda era bastant lògic, si abans havia de guanyar una batalla tan famosa, aleshores hauria d’haver dit “ben sopat”, però això hauria espanyat l’etimologia popular. Si gratam un poc més veurem que el prefix ben, o bini, en àrab seria ‘fill de...’ que en els noms de les alqueries era l’equivalent al nostre ‘can’ o ‘son’. En casos en què la resta del nom àrab encara ens sona estrany adesiara el modificam un poc més amb els sons que ens sonen, així a més de Bendinat ens surt Binicomprat o Binimorat entre altres curiositats. Són topònims deformats, no és que els moros anassin a comprar a Binicomprat.

Per si algú acaba d’aterrar, estam parlant del primer episodi de la conquesta de Mallorca. De la batalla del coll de la Batalla el que més va impactar va esser la mort dels Montcada, que darrerament diuen que eren cosins, però abans es creien germans i, entre i entre, oncle i nebot. Eren nobles (Guillem era vescomte de Bearn, ves per on), i dels que havien posat un gran capital, especialment la vida dels seus servents, per a fer negoci amb el rei en Jaume. El ‘Llibre dels fets’, que ve a esser la crònica oficial, diu que els enterraren per allà, historiadors moderns diuen que els ossos són a Santes Creus (Tarragona), mentre al segle XIX els situen a sota del pi que es farà famós. La mort dels Montcada ocupa força espai al llibre dels Fets, dels altres centenars de morts a la mateixa batalla, res, ni flors, i pels del turbant...

A mitjan segle XIX el pi dels Montcada adquirí renom, com si fos un testimoni vivent de la gloriosa gesta. És destacat per alguns viatgers d’aquells “descobridors de la mediterrània”. Fins i tot quan s’hi posa la creu, el 1887, serà la ‘creu del Pi dels Montcades’, sense adonar-se’n que són massa segles: no hi ha cap possibilitat d’encadenar els fets i caldrà cercar l’explicació per una altra banda.

El més probable és que fos un pi de partió (fins aquí és meu-cap allà és teu), que entre dues de les possessions més grans jamai conegudes, Bendinat i Santa Ponça, bé s’ho mereixia. A posteriori la febre de la Renaixença faria la resta: el poema de Pons i Gallarza ‘La mort dels Montcades’, els vitralls del Consell de Mallorca, els quadres d’Anckermann... Déu n’hi do.

Una altra efemèride cabdal fou la celebració del 700 aniversari de la conquesta, el 1929, per això es va construir la capella de la Pedra Sagrada, la qual diuen va servir d’altar per a celebrar la primera missa. Malauradament aquesta pedra és un bunyol i no és versemblant que s’usàs per aital funció, i per acabar-ho de compondre historiadors moderns irreverents ara diuen que la primera missa havia d’esser a la platja. A més la capella tenia un promotor geniüt amb qui ja pocs gosaven discutir: Mossèn Antoni Maria Alcover, i pareix esser que ell mateix va fer d’arquitecte, tres anys abans de morir. A pesar de tot va quedar bastant polida i s’aguanta molt bé, llàstima que no serveixi per a res. Els infausts mapes militars l’anomenaven “Ermita de Son Burgadellas”.

Per a endomassar la gesta res millor que el puig del Rei on, lògicament, ja ens estam suposant que el nostre principal heroi pujava amb son cavall per a dirigir l’escena com a les pel·lícules de Kurosawa, però devia esser dels sementers de baix, ja que és un puig molt aspre, gairebé intransitable tot just comença el rost. Per la part del coll des Cocons ja s’hi està posant filferrada, no fos cosa aquest article vos fes ganes de pujar-hi. El puig del coll de la Batalla no és aquest sinó el veí: el puig de la Ginesta, el de la pedrera des Biscaïns, o de Son Bugadelles (foto de capçalera), que ja està capolant tot el puig, ja destrueixen la vessant de Magaluf, així els turistes, sense sortir d’allà i sense pagar excursions, ja poden veure la Mallorca autèntica: la que hem d’acabar de destruir per continuar enviant doblers a Madrid. El coll autèntic és per on ara passa l’autopista: el pi ja era mort feia dècades, ja vos he dit que no duren tants d’anys, i la creu es va traslladar al passeig de Palma Nova. Darrerament li han fet una altra inscripció d’imbècils: “Tercios matamoros viva España”. Deu esser cosa de la transmissió oral castellanista, si no és de la història oficial imperial.

I un darrer detall: el dia d’autos, el 1229, els mallorquins eren els del turbant.