És bo perdre el món de vista? Sí i no. És ben cert que llegint perdem el món de vista. Encara que, per fortuna, perdem un món i en trobem un altre. I quin és aquest món nou? Per a mi és un món de ficció. És a dir, un món molt millor. Aquest món millor és el Cel.

Els llibres ho són tot, la realitat i la ficció, com ho és el Cel. La realitat és l’exterior, la ficció és l’interior. Quan obrim un llibre deixem de veure la seva aparença externa i ens enfonyem dins la seva panxa. És l’interior qui conté el tresor que ens transforma en nosaltres mateixos. Per què entrem en una catedral si la seva façana és extraordinària? Per què la volem visitar interiorment? Perquè és a dins que hi ha les grans meravelles, la seva esplendor, el seu cor i el seu esperit. La seva gran riquesa.

Un llibre és un ventall tancat. Quan l’obrim és quan ens mostra els seus símbols, les seves il·lustracions, la seva iconografia, els seus colors i el seu aire. Tancat, no ens ofereix vida. Estès, obert, és quan venteja i podem respirar. Quan l’ofec o la calor no ens deixen alenar, és quan obrim el ventall i recobrem l’aire i la vida. És el mateix que ens passa amb el llibre, que ens ofereix l’essència del nostre ser. El més valuós que ens dona l’interior del ventall, per preciós que sigui, no és la seva ornamentació artística, ni la seva iconografia, ni la seva singularitat original, que ens ho dona i cal agrair-ho com cal, sinó el que he dit abans, el seu aire, la seva distribució de frescor natural, les ganes de reviure, de posar-nos un cop més en marxa i no abandonar-nos a la mandra i a l’oci inactiu. El llibre obert davant els nostres ulls fa el mateix: fa que perdem de vista el nostre món, avorrit i precari i conegut i reconegut de sempre, i ens n’entregui un altre de més entretingut i original i atractiu. Aquest és l’aire literari imprescindible que necessitem per sortir de la rutina i el fàstic.

El llibre ens proporciona aire per subsistir millor, però també l’aire dels altres que conviuen dins ell. Uns altres que són els nostres alters egos que s’interroguen una vegada i una altra per conèixer-se més bé, la qual cosa ens encomana els nostres particulars interrogants i les nostres salomòniques respostes. Això no és tot, sinó que ens genera reflexions elogioses i crítiques, fins el punt de fer-nos pensar de tant en tant en contra de nosaltres mateixos, que és la manera potser principal de conèixer-nos més a fons. Perquè és d’això que es tracta, de perdre el món de vista per veure’ns millor a nosaltres. Als Instituts d’ensenyament secundari, i no cal que digui també a la Universitat, hi hauria d’haver una assignatura irreemplaçable dedicada al pensament crític. Als infants, des d’un inici, se’ls hauria d’acostumar a pensar diferent. No ho dic per elegir de manera determinada i prioritària, sinó per poder triar. El fet de triar entre múltiples maneres de pensar proporciona la riquesa que descendeix gratis del cel, ara en minúscula.

El Cel en majúscula, del que he parlat abans, està del tot emparentat amb el cel en minúscula. I ni abans ni ara ho he dit frívolament. És necessari trobar l’equilibri entre tots dos. Un és l’ànima, l’altre és el cos. Un és l’esperit, l’altre és la matèria. Un és la ficció, l’altre és la realitat. Però tots dos formen part del nostre món, aquest món que de tant en tant perdem de vista per retrobar-nos dins nostre. Això ho saben molt bé els llibres. Ho saben els seus autors, però ho saben millor els seus lectors. Perquè és el lector que, al final hi col·loca l’epíleg definitiu. Podem perdre el món de vista, però mai deixarem de viure en ell, en un sentit o un altre. Compaginar-los tots dos significa trobar-nos a nosaltres. I és això el que, al cap i la fi, estem sempre buscant.

El Cel és la ficció. El cel és la realitat. A la ficció tot és possible, i d’aquesta infinita possibilitat és d’on n’hem de treure tots els fruits i tota la benaurança. Siguem audaços i no ens conformem amb bagatel·les. La realitat, per infinita que també sigui, o almenys ens ho sembli, té les seves limitacions, les seves normes, les seves implacables lleis, els seus preceptes que no podem passar de llarg ni conjurar. La realitat és dogmàtica, té flaire d’absolutisme, és dominant i autoritària: és, per dir-ho en termes polítics del nostre entorn, castellana. Les seves ordenances són irreversibles. Però no podem perdre aquest món de vista sense més ni més, cal conviure-hi per tal de fer el salt al món de la ficció. La ficció és l’autèntica llibertat. Per acabar de fer l’analogia, i sense que ningú se senti en evidència, políticament la ficció és més catalana, més generosa, més estimulant i més lliure.

Encara que, per acabar-ho de complicar, trobarem que dins la ficció, la nostra inventiva personal, hi trobarem condicionants i travetes. Seran, però, també fictícies, subtilment psicològiques, i caldrà saltar-nos-les. De la mateixa manera que dins la realitat hi trobarem veritables tresors amagats que ens descobriran els grans secrets de la veritat. Ara mateix penso en Don Quijote de la Mancha, Alícia en el País de les Meravelles i en El petit príncep. Una autèntica simfonia de realitat, ficció, creativitat i humor. Amor i veritat. Un vertader salt d’un món a un altre. Un miracle irresoluble. O el que és el mateix: una tautologia rodona.