Ho és, difícil i estranya aquesta tardor del 2020. La pandèmia no afluixa i tenim a Mallorca, Manacor confinat. A la península moltes Comunitats Autònomes amb restriccions de mobilitat, a Europa països tancats com Bèlgica, Anglaterra, França... Les informacions dels contagis, de les hospitalitzacions, dels ingressos a les Unitats de Cures Intensives ens donen xifres preocupants.
I a la vegada es viu una reviscolada de les actituds negacionistes, que no volen complir les instruccions, que no volen dur màscara a la cara, que criden i es manifesten clamant contra «els polítics» així, en general, sense identificar. Una reviscolada que preocupa perquè a moltes ciutats com Logroño, Granada, Madrid...per exemple, retornen les actituds violentes i cremen contenidors de fems, o espenyen vidres d’organismes oficials. Tot això promogut per grups radicals d’extrema dreta que amaguen la cara amb passamuntanyes.
Les restriccions de trobades socials afecten el sector de la restauració, també el món de la cultura. Hi ha manifestacions que mostren el seu rebuig, morirem de gana, deien algunes pancartes. El problema és com combinar la salut de la població i l’activitat econòmica i cultural, un problema que no té molta solució si no és amb tancament d’activitats, confinament de la població. Si s’obrin cinemes, teatres, concerts de música, perquè no restaurants? En una paraula, primer cercar solucions a la salut i més endavant tornar a la vida social.
Ho veiem als telenotícies de totes les cadenes, les persones que surten als carrers mostren la seva indignació als micròfons. El problema és com canalitzar-la, cap a on la dirigeixen. Els responsables polítics autonòmics, estatals, locals, prenen mesures per fer mal a la població? Com es pot pensar així? Són culpables de la crisi econòmica, sanitària? Què es pot fer diferent?
En aquesta situació és cert que apareixen moltes persones que ho saben tot, i senten càtedra donant les seves idees. M’ho ha dit un amic d’un amic metge: és un doi la màscara. O ho he rebut per whatsapp d’un metge estranger, allà ho fan d’una altra manera... fins i tot, aquells que diuen és com una grip, i altres, més perillosos, el virus xinès... No ho heu sentit moltes vegades?
És cert que hi ha cansament, i sobretot moltes incerteses, perquè no pensàvem que encara estaríem pitjor que el març, abril, en nombre de malalts, de morts. L’onada de solidaritat que va sorgir en aquells primers mesos ara no és tan visible. En canvi, l’individualisme que promou tan obertament l’extrema dreta esperonejada per senyors com en Trump, és el fonament del negacionisme, de la canalització de la ràbia i indignació contra «els polítics» com si fossin ineptes, culpables de la crisi sanitària i econòmica.
La irresponsabilitat d’alguns d’aquests dirigents, com la Sra.Ayuso que aprofita la pandèmia per enfrontar-se al govern de coalició, encén aquesta casta d’idees negacionistes, dretanes.
No esmentem altres errades clamoroses com la festa del Sr. Pedro J Ramírez envoltat de polítics de dretes amb presència del ministre Hilla, o la ficada de pota de na Francina Armengol que no demana disculpes fins tres dies després del debat parlamentari, quan hauria d’haver previst les paraules del PP, i la utilització que en farien.
Malgrat aquestes errades, no caiguem en el parany de fer culpables «els polítics» de tots els mals de la pandèmia. Argumentem, siguem bel·ligerants davant comentaris negacionistes. Apel·lem a la solidaritat, a la necessària visió col·lectiva enfront de l’individualisme, parlem de respecte, d’entendre les dificultats, i recomanem fer el sa exercici de col·locar-nos en el lloc de l’altre.
No caiguem en el pessimisme i reforcem l’optimisme de la voluntat, en aquesta tardor tan difícil. Carreguem-nos de raons i d’actituds democràtiques i respectuoses, aïllem els xenòfobs, racistes, negacionistes.
