muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
16°

La desafecció que no atura de progressar

A la darrera crisi del capitalisme que, segons el partidaris de la interpretació política de l’economia, va ser una estafa, ara hi hem d’afegir la crisi de la infecció del virus. No és debades que els mitjans de comunicació oficialment convalidats afirmin que aquest pic el destret és imparcial. Ja està clar que no ho és perquè plou damunt banyat. Els anys noranta del segle passat, que va ser quan l’esquerra va perdre la denominada guerra freda, va començar a desaparèixer el model de la societat del benestar, de curta durada i de poca extensió geogràfica. Aleshores, el neoliberalisme, superior del tot, va transformar la societat de classes i, de passada, les idees polítiques. Tothom va decretar el fracàs del marxisme i de llavors ençà ja no hi ha propostes solvents, morals; tot just ocurrències de poca envergadura perquè ningú no sap compondre la crisi inflexible.

Fa la impressió que vivim en una època en què ningú no sap què passa. Encara pitjor, perquè ningú tampoc no sap cap a on va res. Una cosa sí que és ver que sabem, que estam supeditats a la força del mercat capitalista que és superior a tothom, inaccessible. El neoliberalisme fa i desfà i el descrèdit de la política, abusos de poder a banda, prové de la doble ineficàcia, la de l’economia i la dels polítics. És per tot això que la gent té una mala sensació, com si la fi de la crisi que diuen que és global només pogués arribar d’una providència desconeguda, extraordinària, incompresa; d’aquí procedeix bona part de l’escepticisme social.

Vet aquí el tema més greu: el foragitament laboral dels joves, molt contusionats; la gent que ho passa pitjor, sense expectatives. Durant els anys noranta del segle XX, els anys de l’esclat de les noves tecnologies informàtiques, els polítics, per allò d’anar fent —en català en deim qui dia passa, anys empeny—, predicaven que els joves s’havien de formar més que mai. Una altra bolla perquè, des d’aleshores, el marge de maniobra social ha anat descendent. Ara l’exclusió social ja abasta una bona quota de la classe mitjana i, per tant, agafa de ple una part grossa del jovent que va tenir accés a una formació qualificada. Tenir estudis de caràcter superior ja no garanteix ni la feina ni les oportunitats. L’estructura social que fins fa quinze anys o vint encara, tal volta, era previsible, avui se n’ha anat a porgar fum, i els joves estan perplexos.

Amb la superposició de les crisis la previsió de progrés s’ha trencat perquè les regles del contracte social han desaparegut. Quines expectatives tenen, avui en dia, els bons professionals; un bon metge, un enginyer emprenedor, un misser honrat, un funcionari qualificat? La mala conjuntura que mai no muda, la de les dificultats, provoca frustració, manca d’ambició honesta, el deler de progressar, tant en la part individual com en la col·lectiva. És la frustració que detecten els professionals de la psiquiatria i els funcionaris socials entre les persones que atenen, gent que està dins una franja d’edat que va dels vint anys fins als quaranta, amb molt de futur laboral incert per endavant.

Vivim en una societat amb una configuració bipolar imperfecta —les elits de l’economia, les grans fortunes i l’entramat institucional, per una banda, i una gentada empobrida o en situació precària, per l’altra— que ha perdut els criteris d’orientació. Un temps enrere els objectius eren més o manco previsibles, hi havia referents, un acord de mínims, una certa capacitat de predicció. Com que ara tot és alteració, sembla que tothom ha perdut l’esment d’allò que cal fer. Sovint, als mitjans de premsa conformes, volem dir als ortodoxos, podem escoltar que tothom parla de diàleg, de la necessitat de cercar el consens, però només en allò que afecta l’acord polític, institucional, amb la intenció, precisament, d’evitar la sensació de desori, d’inassistència. Aquest aspecte no representa cap guany social perquè és una estabilitat fictícia, només superestructural. En canvi, el que voldria la gent és tot el contrari, sentir una discrepància de més calat, referida a l’esdevenir del sistema capitalista que ningú ja no qüestiona i que sempre repeteix, però de cada vegada pitjor, desavantatges molt generals.

I encara sort dels pensionistes, dels jubilats, despesa privada que conhorta una mica el sacrifici social. És un fenomen curiós, això de la família. Fa quaranta anys els progressistes dejectaven el caràcter tradicional que tenia aquesta unitat bàsica de convivència. Tenien raó, l’Estat opressor sempre l’ha lloada i el catolicisme reaccionari l’ha consagrada. Durant molt de temps va ser una organització suspecta per ser, la interpretació, d’índole conservadora. Però com que ara altre pic tot va de retro, el jovent i els que no són tan joves recorren al tradicional caliu familiar, circumstància que avui en dia, per mor de les circumstàncies adverses, acaba arrossegant cap a la desventura els pares i els padrins. Tota aquesta desorganització provoca desfici, a uns perquè no són beneficiaris de prestacions; als altres, els components de les famílies que no arriben al nivell de pobresa severa, perquè tanmateix creuen que no tenen altre remei que el d’adaptar-se a la crisi incessant. L’evidència que frustra perquè l’austeritat s’imposa per manca de compromís real, eficient, de les elits polítiques i econòmiques, sense la facultat de resolució. La conseqüència és que la desafecció creix perquè les expectatives de futur no compten, només l’angoixa de l’instant present.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.