A Mallorca anomenam tot tipus de llocs determinant-los amb el que, en principi, era només l’article personal femení (na), però com veurem adesiara agafa entitat pròpia. Si un grup d’excursionistes parlen de ‘na Mora’ no calen gaire més explicacions: els membres del col·lectiu en qüestió ja saben que s’està parlant del torrent de Bàlitx d’Avall, com la majoria de mallorquins en sentir anomenar ‘na Foradada’ ja saben que es refereix a la roca, o punta, que va mitificar l’Arxiduc. Inicialment és una simple caiguda (el·lipsi) d’una part del nom, que no cal mencionar per sobreentès.

En el cas de ‘na Mora’ només hem elidit el nom genèric (torrent, es torrent de...), en el cas de ‘na Foradada’ a més hem canviat l’article definit (sa) pel personal (na), aparentment sense altra intenció de fer el nom més simpàtic, com el cas dels hipocorístics (els noms de persona estilitzats). En el cas de ‘(la punta de la roca) Foradada’ encara s’usa indistintament ‘sa’ o ‘na’, mentre els filòlegs més pulcres diuen que cal escriure ‘la’ per homogeneïtzar els escrits més formals. Aquest cas seria el primer estadi en la feminització del topònim, però... això s’infla. En molts altres casos només coneixem el topònim amb ‘na’, ben fossilitzat, i més que un simple article resulta esser un determinant complet per a qualsevol tipus de lloc o tota una contrada, tot i què inicialment ens semblarà indefinida, o enigmàtica, per haver-se perdut el referent. La cultura que va crear aquells noms ha canviat dalt-baix i la transmissió oral s’ha abolit. ‘Foradada’ encara és un mot ben transparent i el lloc en qüestió és ben famós i evident, no calen més explicacions, però també hi ha casos en què inicialment no saps si és un topònim o una broma.

Per no anar més enfora, per (la serra de) na Burguesa, hem trobat aquests topònims tan simpàtics: na Belembena, na Boira, n’Àliga, na Fàtima, na Picassentos, na Freda, na Beiana, na Carnissera... Tot això són topònims “complets”. El primer no sé que és, els tres següents són puigs, els altres tres són comellars i l’altra una pedrera. ‘Na Dalmau’ és tota una contrada que dona nom a pedreres, clot, cova, comellar, guixeria i al que faci falta.

Na Fàtima (el puig de...), que es repeteix almenys a Valldemossa i Puigpunyent, és un personatge agafat per la cultura popular per acabar de compondre tradicions i fantasies. Na Carnissera era una pedrera on pareix esser que els accidents laborals greus eren massa freqüents. Na Freda és una coma on devia fer mal estar a l’hivern. Com veim la casuística és ben variada. Molts casos semblen feminitzacions forçades, fins i tot difícilment atribuïbles a un malnom.

Pareix esser que els nostres padrins, en determinats casos, feminitzaven tot el que els venia de gust. Resumint diríem que ‘na’ pot substituir qualsevol mot genèric i feminitza l’específic, tant si fa falta com si no. No es pot descartar una connotació d’ironia humorística, però aquest fenomen és excepcional, en la toponímia, potser una de les poquíssimes excepcions són els malnoms (‘mal’ nom).

Na Capitana és una de les poquíssimes oliveres amb nom propi, na Cerdana és la síquia de sa Indioteria, na Ferranda és un tros de costa de Banyalbufar, na Ferrana és la part de Son Ferrà de la Fita del Ram i a al vessant oposat hi ha na Boscana, na Pòpia és el far abolit de sa Dragonera, na Picamosques és un turó de Cabrera... Com deia, crida l’atenció la quantitat de noms que no saps per on agafar. La costa de la Colònia de Sant Jordi pareix que sigui el niu de tot això: na Guardis, na Moltona... fins i tot na Corberana, no els bastava ‘na Corbera’.

L’article personal masculí (en) no sol formar part d’aquest fenomen, possiblement perquè els “Son... Can... el caló d’en...” ja són molt majoritàriament referits a noms masculins. Vegem com per exemple el femení de ‘Son’ existeix, però és l’excepció i pareix que ningú no l’entén, ja que quasi sempre s’escriu malament, però amb ganes: So na Pau esdevé *Son Apau, So na Monda esdevé *Son Amonda...

Al Principat també s’usa l’article personal masculí en certs casos i llocs, però normalment s’usa ‘el’ (‘el Torra’, no ‘en Torra’), mentre el femení pràcticament sempre és ‘la’ (‘la Lloll’), sols excepcionalment en alguns pobles de l’Empordà es fa servir ‘na’. En valencià no es fan servir els articles personals, aleshores no els poden traslladar a la toponímia.