Amb els anys he après a no llegir el cos de la lletra, sinó el seu esperit. No vull dir que aquesta sigui la lectura ideal, però sí que és més integral i profunda. Més inequívoca i veritable. Llegir només la lletra és empobrir el text, el contingut, fins i tot l’estil i, per descomptat, la vida de qui dedica el temps a aquesta tasca virtuosa i intel·lectual, tant creativa com interpretativa. Hi ha pseudolectors que ens volen confondre, potser de manera inconscient però sempre idiota, o així ho penso ara mateix, als que tenim la tradició, el costum i l’experiència de llegir a consciència de tota la vida. És cert que la lletra té un valor gairebé infinit, però per assolir-ho del tot s’ha de recolzar en el seu esperit. Els llecs sovint es recolzen en la jurisdicció inerme i en els convencionalismes més incompetents. Per què ho fan? Quins són els seus objectius? Jo vull pensar que no pretenen res més que fer més sòlida la seva tossuderia i la seva incúria per tal de sentir-se còmodes en el seu estat analfabet, gairebé antediluvià. La lletra, i més que res el seu esperit, és qui ens fa avançar pel camí del progrés i de la civilització. Com potser que hi hagi persones, tribunals i institucions que s’oposen a aquest progrés i a aquesta civilització? És un altre dels grans misteris de la misteriosa condició humana.

Qui sap llegir l’esperit de la lletra en textos literaris, també sabrà interpretar sempre millor, per exemple, l’esperit de la llei en els textos jurídics. Això és molt important. Ho dic perquè, en aquest cas concret dels decrets i les normes, les conseqüències solen ser més evidents i doloroses. Qui redacta les lleis ha d’intentar reforçar-les i, més intensament i profunda, ha de potenciar el seu esperit. És a dir, ha d’esmerçar el seu intel·lecte perquè s’apliqui en qualsevol circumstància un judici recte. Però no sempre s’aconsegueix aquest objectiu. És aleshores que entra en escena el lector, l’intèrpret i l’administrador de l’escrit: en aquest cas, de la norma o el decret. L’administrador ha de ser capaç de fer-ne una lectura equitativa, justa, pròpia del seu propi alè humà. Ja sé que soc un ingenu i que confio en la bona voluntat de la gent, però qui no llegeix i interpreta i actua d’acord amb ell mateix, amb el seu propi pensament, no es pot considerar idòniament un bon lector.

En la meva experimentació teatral i aforística, durant un cert temps vaig jugar sovint amb les aplicacions filosòfiques que es podien dur a terme amb aquella sentència que deia que tota regla té la seva excepció. En l’aspecte còmic, i més pròpiament humorístic, un dels meus personatges teatrals li preguntava a la seva partenaire si tenia la regla, i ella li contestava que no la tenia, que tenia l’excepció. L’excepció, en aquest cas i en tots els casos més germinatius, tenir l’excepció és tenir l’embaràs, la fecundació, la gestació, la creativitat i la màgica inspiració: és a dir, la multiplicació dels pans i dels peixos, de l’esperit i la vida, ben mirat i remirat. En definitiva, tenir l’excepció és ser generós, és haver assolit la saviesa de l’esperit de la lletra. És estar en estat de bona esperança. No passa així als tribunals inflexibles i rigorosos de la justícia d’arreu. Mirem i llegim de bell nou els clàssics. Amb Sòfocles i Shakespeare en tindrem suficient per ara. Els poderosos no administren mai l’excepció. Sempre apliquen la regla. Mai queden embarassats de benignitat i clemència. De l’esperit de la lletra. Nosaltres els catalans ho patim des de fa segles en els tribunals de justícia espanyols: sempre se’ns aplica la regla amb totes les conseqüències, mai l’excepció sensata i respectuosa. Ho estem comprovant un cop més últimament, encara que no em deixat d’experimentar-ho durant els tres darrers segles. Aquests tribunals inclements no llegeixen mai ni volen llegir la saviesa de les seves pròpies lleis. Potser no poden o no volen, la qual cosa els invalida del tot per jutjar-nos.

En aquests judicis, i en tots els textos filosòfics o literaris, sempre hi serà benvingut el lector de l’esperit de la lletra. Aquest, tant en un cas com en un altre, serà qui lluitarà fins al final perquè triomfi l’honradesa i el sentit comú. La veritat. La veritat que s’amaga entre línies i no en el context pur i dur d’una literalitat corpòria i obtusa. La veritat poètica que es troba en la bonhomia del lector que l’interpreta, que el valora imparcialment. Sense l’esperit de la lletra no hi ha cap lletra que valgui. Tota lectura que no estigui delicadament qüestionada no és una lectura decent. Per això, a tota bona lectura li cal, com a mínim, una afable relectura. Si no és així resulta un simulacre de lectura, el judici de la qual serà sempre una expressió equivocada, un veredicte improcedent. El que s’hauria de preservar sempre, sempre, sempre, és la fidelitat a l’esperit. No al que l’autor va escriure en un determinat dia d’inspiració, sinó a allò que certament sentia i volia escriure. Aquí la complicitat del lector ha de ser absoluta. El que no puc fer ni faré mai com a lector és trair el que el redactor del text ens volia dir.

Tanmateix és molt fàcil caure en múltiples i contradictòries interpretacions. Però això forma part, també, del gaudi personal i personalitzat de la lectura. Sense cap dubte, atendre a l’esperit de la lletra proporciona la més gran tranquil·litat personal i intrínseca.