L'exministre d'agricultura M. Arias Cañete declarà (juliol 2012) diverses vegades la seva intenció de defensar l'agricultura com una qüestió d'Estat. En la mateixa línia, l'actual ministre Luis Planas vol emparar una PAC que permeti mantenir una agricultura familiar i professional. Per això, és necessari aconseguir un gran acord polític sobre la PAC, que s'ha de defensar per tal que la nostra quota no esdevengui fatalment reduïda i perquè les noves idees i reivindicacions que cada país aporta, basant-se en les pròpies necessitats, siguin escoltades pel grup parlamentari a la seu de Brussel·les. En les negociacions, les Balears s'hi juguen l'aprovació del REAB. Per tant esperam que l'habilitat i la fermesa dels arguments de les persones que el defensaran siguin prou contundents com per guanyar-se l'acceptació del Parlament europeu.
Com a efecte de lluites seculars, avui dia gaudim de drets que semblaven impossibles en altres períodes històrics: Sanitat pública, gratuïtat de l'educació, residències de persones majors, i altres serveis socials que compten amb l'empar de l'Estat i no són subjectes a les lleis de mercat ni a situacions que les poguessin fer perillar. I aquesta és la reflexió que ens hauríem de fer tots: és que l'alimentació de les persones no és una necessitat de primer ordre? La suggerència d'una agricultura con un Tema d'Estat, no pretén insinuar la gratuïtat de l'alimentació, ni convertir els pagesos en funcionaris, sinó que ens hauríem de repensar l'estatut del pagés, un treballador del qual no ens podem privar si volem obtenir productes de la terra saludables. El treballador agrari no compta, actualment, amb la protecció estatal. És cert que rep algunes subvencions que, en el millor dels casos, serveixen per superar dificultats puntuals. M'estic referint, naturalment, a explotacions familiars i petits agricultors que no tenen horaris establerts ni es poden permetre uns dies de vacances. En canvi, sí que estan exposats contínuament a diferents obstacles sobrevinguts com les severitats climàtiques o les plagues que poden arruïnar en un vist i no vist les collites i el treball de tot un any.
Però, hi ha una amenaça més greu i que no és nova: es tracta de la provisió de terres que estan fent les multinacionals agroalimentàries i països com EUA, la Xina, Emirats Àrabs, regne Unit i altres. El 2019 aquests països ja havien acumulat quaranta mil MILIONS d'hectàrees fora del seu territori. Per exemple, la Xina compta amb més de 3.000 hectàrees de cultiu de cereal a França, que li han permès instal·lar una xarxa de botigues de pa en la mateixa França. Amb això ja tenim servit el monopoli del mercat agroalimentari en mans de les multinacionals, la qual cosa obligarà els nostres agricultors a competir en un mercat molt més agressiu, en termes de productivitat i preus.
La realitat del problema és molt complexa. La FAO i l'ONU establiren fa molts anys que és responsabilitat de cada Estat procurar als seus ciutadans una alimentació sana. Per això en una pròxima entrega opinarem sobre les accions que haurien de dur a terme els Governs per tal que les seves asseveracions sobre el sector agrari, siguin realment encaminades a la protecció de l'agricultor com a pilar bàsic de l'activitat agrària convertida en una qüestió d'Estat.
