Durant l’hivern que George Sand passà a Valldemossa, un dia, atacada d’urgències romàntiques, es presentà mig nua davant un cartoix. Aquell bon cristià, que devia ser jove i ben plantat (triar per triar...) no pogué resistir la temptació més que uns pocs segons (que li serviren per senyar-se) i, arromangat-se l’hàbit, envestí a l’agosarada escriptora que, espantada per la ràpida i decidida reacció del cartoix, fugí espaorida.
Es tractà, òbviament, d’un malentès causat per les diferències en educació i maneres dels dos protagonistes. Tendim a pensar que aquestes situacions no s’estravenen avui dia, però passa que el caràcter dels humans no ha canviat gaire, i les mateixes causes produeixen efectes semblants, sovint paradoxals per les complicacions de la vida moderna.
El fet és que a un amic meu li tocà repetir el trist i frustrant paper del cartoix. Coneixia de feia temps una senyora plantosa, de bona família i educació tradicional (burgesia benpensant i perspectives plàcides de futur) que, per circumstàncies sobrevingudes, es trobà sobtadament lliure dels lligams passats i, per ventura, amb ganes de gresca moderada. Tenia amigues molt deshinibides que li mostraren el camí de la transgressió, i entrà en la fase del vol i dol. El meu amic li queia bé i començà a manifestar interés per ell (no era qüestió d’arriscar-se per pastures perilloses). No hi ha res més engrescador que els senyals d’afecte d’una dona, i el meu amic correspongué amb entusiasme a les atencions de l’amiga. La cosa progressava adeqüadament fins que es produí el daltabaix, el terratrèmol, el tsunami: ella li digué que l’estimava. Un sol instant amb la guàrdia baixa, un moment de frivolitat i ja havia amollat la més immensa provocació que pot sentir un home. Com el cartoix, el meu amic pensà que allà hi havia feina a fer i començà l’estratègia d’acostament que és habitual en el festeig. La senyora s’adonà que havia comès un error, que havia arribat molt més lluny del que realment volia i començà a parlar de la polisèmia del verb 'estimar' per mirar de sortir de l’embolic. I, en qualsevol cas, insistí a marcar unes estrictes línies vermelles en les qüestions carnals. Ell persistia en l’intent amatori perquè no s’adonava que l’amiga havia fet anques enrera. Però la destrossa sentimental ja estava feta i ella ho sabia. Això provocà un canvi sobtat i paradoxal: les atencions envers el meu amic augmentaren i, fins i tot, li permeté una tímida arrambada. Ell es va pensar tocar amb un dit al cel. Li semblà que allò era, per fi, l’inici d’una aventura plaent. No va veure que aquella concessió era el fruit de la voluntat de no deixar deutes pendents. Era, per tant, una liquidació en tota regla. Un finiquito innegociable. La senyora no hauria fet res semblant en circumstàncies normals, però, en aquell cas, la bondat, la bona criança i les ganes de quedar bé l’empenyeren a acceptar, indiferent i condescendent, aquella aproximació clarament impròpia. No ho hauria consentit mai per afecte, per ànsies d’aventura, ni per sortir del botador. En realitat trobà que feia una obra de misericòrdia. Santa innocència, la del meu il.lusionat amic, que s’esperava un altre desenllaç
Ara, passat el temps, els dos saben que varen ser maldestres. No varen ser capaços d’assolir la millor condició a què pot aspirar una parella: la d’examants. Es diu que l’amistat entre home i dona és impossible per la tensió sexual que la dificulta. Però els examants sí que poden ser amics, perquè aquesta tensió ha desaparegut (si no, no serien “ex”). Sovint les parelles menystenen aquesta sortida i acaben en ruptura o formalitzant la relació. Malament! Sartre ho explica magistralment: la millor relació és la que arribes a tenir amb una amiga amb la que t’has colgat o t’hi has pogut colgar.
