Diumenge 28 de juny a la premsa escrita he trobat dues notícies de les quals en són protagonistes dones. Segurament pensareu que no és tan estrany, avui dia ja comença a ser més habitual aquest fet. Allò que és digne de la meva reflexió no és tant el genèric dones, si no quines dones són.
En primer lloc, a l’arabalears.cat una pàgina dedicada a les dones que poden ser les vicepresidentes del candidat del partit demòcrata a President dels EUA, sis dones de diversa procedència, quasi totes ocupant ara ja càrrecs polítics, uns electes altres no. Els seus noms: Kamala Harris de Califòrnia, Elizabeth Warren de Massachusetts, Keisha Lance Bottons d’Atlanta, Val Demings de Florida, Susan Rice no diu l’Estat però va ser ambaixadora l’ONU amb Barack Obama i Michelle Lujan Grisham governadora de Nou Mèxic des del 2019.
No us resumiré l’article, el primer d’agost sabrem quina d’elles acompanyarà el candidat Joe Biden en la cursa del mes de novembre per ocupar la Casa Blanca. Aquest té 77 anys i ha explicat que vol una companya disposada a assumir la presidència si s’escau. Dones que són notícia en aquell gran país, que ocupa un dels primers llocs en persones mortes per la COVID19, també en el nombre de contagiades, i com sabeu, allà sí que la malaltia no és igual per a totes. Un país que no té sanitat pública malgrat els esforços de les legislatures d’Obama, la malaltia ha tingut més incidència en les persones més pobres que no han pogut pagar una assegurança mèdica privada.
Candidates a Vicepresidentes, d’un país que mai ha tingut una Presidenta, un país divers, ric, contradictori, que ha elegit un empresari com a President republicà, que nega la malaltia provocada pel coronavirus, que retira els fons econòmics a l’Organització Mundial de la Salut, que no vol veure les respostes de la gent a les morts provocades per la policia, que no vol acceptar la pluralitat de les persones que viuen al seu país, pluralitat de tota classe, de creences, d’orientació sexual, de color de la pell, de lloc de procedència.
Dones demòcrates diferents de l’única candidata anterior, Hillary Clinton, que provenen de llocs diferents, tenen color de pell diferent, creences diferents, i que poden ser l’esperança de canvis per moltes persones de bona voluntat que lluiten per enviar el Sr. Trump a ca seva.
L’altra notícia del diumenge és d’Última Hora, dues pàgines reproduint l’informe del Poder Judicial on es recull el nom i circumstàncies de les 36 dones assassinades a les Illes Balears per la violència masclista. Trenta-sis des de l’any 2003 fins al 2019. Un informe de l’Observatorio sobre Violencia de Género indicava que les Illes Balears és la Comunitat Autònoma amb major nombre de víctimes per a la seva població.
Trenta-sis, la majoria amb les fotos, explicant les circumstàncies del seu assassinat. No hi són totes, segons el Moviment Feminista aquestes són les víctimes segons les estadístiques oficials que es recullen des de l’any 2003, però n’hi ha més, moltes més que no entren dins el còmput perquè no quadren en les relacions que estableix la llei estatal del 2004.
Hem d’agrair a aquest periodista, Víctor Malagón que ens hagi recordat cada una d’aquestes dones que perderen la seva vida de la manera més absurda i injusta. Pel fet de ser dones, exesposes,o excompanyes, o examigues dels homes agressors, assassins, que deixaren infants orfes en molts casos.
La notícia ens diu també que sis d’aquests se suïcidaren, justament després d’haver llevat la vida a la víctima, i quatre ho intentaren. Deu de 36, no arriba a un terç. Altres foren condemnats per damunt 15 anys de presó. Fixeu-vos només en dos casos hi havia ordre de protecció. Poques, dues, havien presentat denúncia.
Però ningú ha tornat a la vida aquestes mares, filles, germanes, amigues, a les persones que les estimaven. Malgrat els anys que han passat, aquestes trenta-sis dones continuen ben presents en les vides de les seves famílies.
I continuen presents també en la memòria de les feministes que lluitam per eradicar aquest problema social, que volem unes relacions afectives basades en el respecte, en la igualtat, en la coresponsabilitat.
No les podem ni volem oblidar!
De debò? Debat innecessari Tià? Està tot dit? Quanta suficiència, no? Que cadascú s'espavili com pugui! És això?
Una persona com tu que coneix casos d'excel·lència femenina en el treball, que ha estat feminista, que reconeix la dedicació més sistemàtica de la dona en àmbits acadèmics.
Al final sembla que això teu és una posició molt personal però poc objectiva.
I no, no soc na Lila. I soc home.