Per a què no diguin que no faig país, a mi m’agradava més el títol en francès: “Pierre Nodoyuná”, un polissó de dibuixos animats, que com ja estau suposant, així com la pensava l’espifiava, per dir-ho fi, amb l’inefable ajuda del seu amic Patán (Marlasca?).

Sí, cal reconèixer que la Còvid 19 ha agafat tots els dirigents amb el peu canviat, segur que és d’allò pitjor els podia passar i pocs passaran amb nota. Després tots som bons per a fer de profeta a posteriori. Per això aquesta crítica no va de les decisions sobre la pandèmia, sinó de les formes, esperpèntiques marca Espanya, que ha usat el Partido Español per compensar la seva debilitat.

De la primera etapa ja se n’ha parlat bastant, però com oblidar aquells “partes” diaris per insistir que allò s’assemblava molt a una guerra, de fet n’eren portaveus els caps militars, però sobretot degradar i menysprear les autonomies, que quedàs clar que és un favor paternal que ens fan de Madrid governant, però que no ens posem “tontus”, que podria esser pitjor... Era del tot innecessari i contraproduent, tant que ni s’entén.

El substrat feixista de l’Espanya profunda tornava a planejar, per si fes falta donar-li carnassa. L’exèrcit patrullant pel carrers, encara que fos fent funcions de guàrdia urbana o subalternes que haurien fet millor els obrers civils i, no t’ho perdis: “las provincias”, han intentat ressuscitar, o fregar-nos-les pels morros, als dels Països Catalans, les famoses “provincias españolas”. Després no s’ha aplicat, però tampoc no sé per on s’han perdut.

O sigui, que si els nins de Formentera poden ficar els peus en remull ho han de dir els de Madrid, o si els de Fornalutx poden arribar al coll de Biniamar o fins cala Tuent, també ens ho han d’aclarir des de Madrid. Això quan tota la sanitat depèn de les autonomies, aleshores l’anomalia és el Ministeri de Sanitat. I per arrodonir el sainet aquest, l’autonomia més absurda que és Madrid dins Madrid, on mai no hi ha cregut, encara ha servit per a fer la punyeta i que les televisions subvencionades pel Gobierno tot el dia mostrin les pallassades d’Ayuso, Locomotoro i el Capitán Tan.

I l’eslògan, el súmmum: “Unidos”, quan precisament la característica definitòria d’aquest virus és que hem d’estar separats. De fet en aquella primera etapa no es podien visitar ni els pares. No ens podrem tornar a ajuntar com abans fins que estigui eradicat, i falta bastant, tant que no ho sap ningú. L’únic que sabem és que els actes d’estar junts, especialment si érem molts, festes populars fins i tot, serà la darrera cosa que es normalitzarà. Pareixia que almenys faria gràcia als madrilenys, o als barons fatxes com el d’Aragó, però ja hem vist com els ho han agraït: bramant com sempre, insultant-los al parlament i muntant manifestacions de fatxes madrilenys, que són aquestes que els piolins els fan de subalterns, per si algú ho vol comparar amb les manifestacions a Catalunya.

Una altra qüestió imperdonable és que per a les multes, i mètodes de control ─o repressió─ de l’estat d’alarma s’ha usat la llei mordassa. Un presumpte govern d’esquerres decent l’hauria d’haver abolit abans. Quelcom semblant, o més esperpèntic “si cabe” és la reforma laboral 2012 del PP, la que va fer tothom precari. Ministres del Partido Español han dit que ja les va ben bé, i avui ens oblidarem dels jutipiris republicans d’aquest partit, o que a les darreres eleccions eren federalistes, que si no, no acabarem. Només una darrera cosa, ja que mestre Corbera ens recorda que el català és molt lluny de la normalitat, 45 anys després de Franco, la darrera ocurrència és eliminar els telenotícies locals quan s’acaba de subvencionar “la Brunete mediática”.

L’altre mort que ha aparegut surant aquests dies ha estat el cas De los Cobos/Guàrdia Civil. Ja hi tornam a esser, l’Espanya de sempre, el substrat feixista, l’estat profund, que també ens comentava mestre Bernat, en definitiva: que la dreta comanda o rebenta. “Ara” s’han adonat que la Guàrdia Civil fabrica informes “mañosamente”, que després “lo afinan en la fiscalia”, adesiara amb la complicitat d’altres components de les clavegueres (Indas, Villarejos, Fernández Díaz...). Villarejo y De Los Cobos varen esser promocionats per Rubalcaba, i ja els anava bé que muntassin informes infumables contra els Joves d’Altsasu (també duen anys a la presó), contra els Jordis, contra els set CDR (mesos a la presó per donar més carnassa a la Brunete), contra Tamara Carrasco, contra els mestres de La Seu i de Sant Andreu (acusats d’adoctrinar i discriminar els fills de guàrdies civils), contra aquells titellaires que varen dir ‘ETA’ dins una obra teatral, contra els que feien acudits per twiter de Carrero Blanco, contra Valtònyc, contra el Joves de Bunyola, contra Paula Rotger, que es va atrevir a dir ‘Bon dia’ a un guàrdia civil, el Cas Trias...

Idò a tot això el Partido Español encara sospira per ocupar “el centro” i associar-se amb Ciudadanos, o amb el dimoni, per un grapat de vots. La vergonya, ja ho havia dit?, és d’una altra pel·lícula.