algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
15°

El millor lloc del món

Des de fa quaranta anys llargs disposo del millor lloc del món per a llegir. És a casa meva. Una feliç i venturosa circumstància de la vida. Ortega tenia raó: les circumstàncies manen. Poden manar en un sentit o en un altre, però en el meu cas i en quest vessant intel·lectual, ho han fet per a bé. He tingut i tinc molta sort.

Tinc la sort de tenir al meu abast un espai a la meva completa disposició, que jo aprofito com a sala de lectura i com a taller de creació literària i filosòfica. Aquest espai arquitectònic casolà disposa de parets mestres i mitgeres totes folrades de llibres, conformant una biblioteca particular única. Em proporciona un isolament gairebé monacal, perquè aquest és el designi prioritari de qualsevol àmbit físic destinat a la meditació i la lectura. Però hi ha encara més elements, de caire material i especulatiu, que juguen a favor meu. A sobre d’aquesta sala de ficcions i de somnis, ascendint per una escala interior, s’hi troba un terrat adjunt a la teulada, des del qual es té una panoràmica de tot el centre geogràfic de Mallorca. A la part septentrional s’alça la serra de Tramuntana amb els punts muntanyosos més elevats de l’illa. Al mestral es distingeixen a la llunyania les badies de Pollença i d’Alcúdia amb la seva forma de ventall obert a Europa. Cap a llevant s’albiren els camps plans de conreu que encara conserven l’aroma de l’antigor venerable, perdent-se fins a Manacor i Felanitx i la mar i el continent africà que no veig. Al sud, a l’horitzó més proper, s’aixequen els petits turons de Santa Eugènia fent de replà a la muntanya sagrada de Randa, on el nostre conterrani més il·lustre, el benaurat Ramon Llull, hi va fer paratge de peregrinació i d’estada, fins a rebre la divina il·luminació de Déu Nostre Senyor Jesuscrist.

Per a aquells que pugen per primera vegada al meu sancta santorum literari, a aquest indret de concentració i silenci, no els resulta fàcil orientar-se. Llevat de la meva família i d’uns quants visitants esporàdics i uns pocs amics amb els quals comparteixo la meva dèria per la lectura i els llibres, ningú més coneix aquest cau. Un laberint d’escales empinades i estretes, amb esglaons de pedra de Santanyí gastats pel pas del temps, enfilant-se amb ziga-zagues i el·lipsis de segles passats, condueix a dalt de tot. Si algú de fora de l’illa, de qualsevol indret dels Països Catalans, ve ocasionalment a saludar-me, jo li he de fer de pigall i de guia com un Lazarillo de Tormes murri i juganer.

A la primeria que m’hi vaig instal·lar, no me’n sabia avenir de tanta gaubança i emoció com m’envoltava i cobria. Protegit pels meus llibres venerats i pels meus autors benvolguts, el temps em passava volant. Picotejant d’un llibre i d’un altre, anant d’una novel·la a una biografia, d’un estudi crític de literatura a un poemari, d’un filòsof a un autor teatral, els dies se succeïen alegres: entretinguts i lleugers. Un entreteniment gens ni mica avorrit, com us podeu imaginar. Gens monòton, vull dir. Perquè, a la vegada, la lectura genera incredulitat i sorpresa, o, si més no, moltes cavil·lacions i molts dubtes. El lector se sent trepitjant argila flonja que a poc a poc va modelant i s’ha d’aferrar a les seves crosses mentals per continuar endavant. Encara que això l’enforteix i el fa estar actiu i despert. De fet, el que fa la lectura és això: fa qui la practica desperti. Passem de la fe al dubte i del dubte a la fe constantment. De la candidesa a la desconfiança, al recel. Aleshores s’esdevé un estat de joia que és fruit d’aquest neguit: la saviesa socràtica del no saber, l’optimisme que sorgeix d’una humilitat que fis en aquell moment desconeixíem en nosaltres mateixos. És la calma, gairebé absoluta, de saber que tot és possible, una calma paradoxalment allunyada de dogmes i sagraments.

Sol i silenciós al meu estudi-taller, llegint al matí i a la tarda, un llibre darrere un altre sense cap limitació, gaudint infinitament d’aquelles lectures que t’emocionaven, et commocionaven, et vigoritzaven i et divinitzaven, et creies ser l’emperador de la Terra de Ficció, de la Via Làctia de la Literatura, de la República de les Grans Obres Clàssiques i Contemporànies. Tenies l’alegra, radiant i confortable impressió de que tots aquells llibres, tan elegants, tan ben escrits, tan intrigants i gratificants i brillants i estimulants els havies escrit tu i ningú més que tu. Que tu eres Homer i Sòfocles, que eres William Shakespeare, i Michel de Montaigne, i Erasme de Rotterdam, i Miguel de Cervantes, i Victor Hugo, i Emily Brontë, i Oscar Wilde, i Lewis Carroll, i Virgínia Woolf, i Blai Bonet, i Pere Calders, i tots plegats! Oh, era meravellós. La vida era un invent extraordinari, capaç d’escriure aquelles històries al marge de la pròpia vida personal! Baixaves de la teva biblioteca saltant els escalons de dos en dos i de tres en tres, tot cridant com un boig: “Quin gran escriptor que soc! Quin gran escriptor que soc!”.

Perquè això és el que passa quan t’introdueixes en la lectura de les grans obres universals, que t’arribes a creure que les has escrit tu. Converteixes els clàssics en creacions pròpies. Els contemporanis en tu mateix. El món en una obra d’art.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.