Que Europa agafi les regnes

Els analistes en economia van fent les seues anàlisis, i els que es dediquen a la geopolítica no queden endarrere. Es parla d'un món més multilateral, després de la pandèmia, tenint en compte que Amèrica (vull dir, naturalment, els Estats Units) ha deixat de banda el seu lideratge mundial (tan denostat a una part important de la nostra societat, tan enyorat abans que se n'hagi esborrat l'estela). El multilateralisme comptaria amb diferents potències, al capdavant de les quals s'hi troba la Xina. Hi ha analistes, com Yuval N. Harari, que afirmen que anam cap a una mena de nou món bipolar en què bàsicament hi haurà la Xina i els que pivotin al seu voltant, i Occident, més o menys liderat encara per l'eix Amèrica-Anglaterra. Un d'aquests dos migs mons se'ns presenta com a emergent, jove, dinàmic econòmicament, eficaç a l'hora de resoldre els problemes, extramadament productiu, tecnocràtic i profundament autoritari. Seria un "món feliç" on la supervivència estaria més assegurada, però on la democràcia seria morta i la llibertat individual també. L'altre mig món seria potent intel·lectualment, comptaria amb les millors universitats i els millors investigadors, humanista, poc eficaç econòmicament (almanco comparat amb l'altra meitat), lent a l'hora d'actuar davant les catàstrofes, reflexiu, humanista i democràtic. També decadent. En una competició entre el mig món que ens pertoca i el que ve de l'Àsia, la cosa no tendria color. Guanyaria l'emergent, sense cap mena de dubte.

En una pandèmia, el mig món asiàtic es posaria sota les ordres de Beijing, s'aplicarien mesures draconianes, els individus quedarien completament a mercè de l'estat, i se salvarien moltes vides. Al mig món liberal, es prendrien mesures més dèbils i es prendrien tard, hi hauria un mínim de salvaguarda dels drets individuals i de la llibertat política, i es perdrien moltes més vides. Això fa que ens demanem si la Humanitat es veurà abocada a viure en un món on no meregui la pena viure, on faci por viure, on la gent s'arribi a estimar més no haver nascut, però on imperi la seguretat; o en un món insegur, on la mort ens estigui sotjant permanentment, però on preservem alguns dels valors que ens han performat com a humans, en la nostra manera de viure. El dilema no és nou, i s'ha presentat en altres ocasions històriques.

De moment, i tot just prorrogat durant quinze dies més l'estat d'alarma, hem vist que els estats, individualment, per dir-ho en termes de la cancellera Merkel, "no tenen cap futur". La gestió, al Regne d'Espanya, trob que ha estat desastrosa. Però bé, ja es podrà analitzar més detingudament en el futur. Estic convençut que una Europa unida i solidària, una Europa federal, una Europa que hagués superat les limitacions que imposen els estats-nació, hauria pogut gestionar molt millor la crisi. I que consti que el meu europeisme no és només pràctic, sinó bàsicament polític. Però l'argument pràctic toca més la gent, i no l'escriuria si no me'l cregués. Tot i que, hi insistesc, ell tot sol resulta insuficient.

Avui les illes Balears es veuen abocades a una crisi econòmica de grans dimensions. Espanya continua amb el "comandament únic", i no crec que les elits extractives madrilenyes siguin la millor garantia que les nostres illes rebin els ajuts necessaris per poder-se'n sortir amb un mínim de dignitat. El ministre d'Exteriors del govern liderat per Angela Merkel, en canvi, manifestava dimarts de la setmana passada que no es podia aconsellar els alemanys que volguessin fer turisme a l'exterior basant-se en els límits estatals, i posava com a exemple... que és més segur viatjar a les Illes Balears que no a la Península. Heiko Maas no ho acaba de veure, això del "comandament únic", i sap perfectament que el virus sí que entén de fronteres i totes aquestes històries.

Esper que de la postpandèmia en surti, com a mínim, la idea clara que hem de reforçar les estructures polítiques d'Europa, que hem d'agafar-nos la crisi com l'oportunitat per iniciar una transició de la inoperant Unió Europea actual cap a uns futurs Estats Units d'Europa, que necessitam, ara urgentment.