Així té una floració espectacular, ja que apareix just al curt interval de la defoliació, aleshores durant unes tres setmanes aquest arbre es veu tot color lila, i en alguns moments, especialment a la matinada, fluorescent a contrallum: un espectacle francament recomanable, si els saps gaudir, i tens la sort de trobar un bon exemplar amb tota sa capçada ben estesa.
Amb tants d’avantatges era qüestió de temps que a aquest arbre també el fessin fer carrer. Ja li tenim. A la pràctica els arbres de carrer són els més sofrits. No tan sols han de suportar la mena d’ecosistema més insuportable, si es pot dir ecosistema a que t’asfaltin fins als dallons, sinó que també han d’estar a prova de les pallisses de ca que els donen els que cobren per això, i pareix que en passin gust.
Pel que es veu és molt més gratificant mutilar els arbres que llevar les herbes de les voravies. Ara mateix moltes voravies de Son Moix per amunt fan oi al rei porc. Pareix que hagin sembrat les herbes aposta, i no és un malentès pel coronanervis: l’any passat, i l’altre, estava igual. Per Son Ceba hi ha herbes (entre les rajoles) que ja tenen tronc.
Tornant a la xicaranda, per l’ambient que descrivim és massa garrida, algun defecte li hem de trobar, i efectivament, justament amb el procés de l’aparició de les floretes, que cobriran tota la capçada de lila, també produeix una gutació natural: unes gotarrines negres que, sobretot si cauen a sobre d’un cotxe blanc, ja vos ho podeu imaginar, i si no toquen el cotxe les tres setmanes que dura això, quan el van a cercar no el coneixen. Per acabar de desesperar els votants hi ha uns pugons que els agrada molt el suquet aquell, aleshores... Cort! Tenim un problema! O dos, perquè és qüestió de temps que en l’escena apareixi...
La Boja del Tercer... bono! quan veu aquelles gotarrines negres s’han atrevit a embrutar el seu cotxe que, a més a més havia aparcat tant bé, i el que li havia costat de trobar un bon aparcament... No vegis com s’escridassa: s’esqueixa el vestit i entra al bar cridant com si li acabassin de robar la cartera, truca a tots els números de l’Ajuntament contant-los la seva vida... L’assemblea de veïns ha d’ajornar tots els punts de l’ordre del dia perquè, la Boja crida doble que els altres i, el 60% dels 4 que hi han anat, si més no per a que es calli, li fan costat, per demanar a l’Ajuntament que canviï els arbres per uns altres que no facin brutor i, ja que hi som, que no tirin fulles (que com tothom sap, també són brutor), que no tenguin arrels, que no produeixin cap al·lèrgia, que no alcin les rajoles de la voravia, que no molestin per aparcar, que no tapin la vista, que no facin nosa a la camioneta del del segon (que fa els quatre metres d’alt que marca la normativa vigent) i... ─ara no sé què més... Sí! i que no tenguin bitxos.
Els “responsables” de Parcs i Jardins de l’Ajuntament ja no saben si riure, plorar o tirar-se per la finestra. Tots els arbres que els fan fer carrer tenen bony o bua. Aquest és el típic departament de queixes ferestes sense remei. Mai no els han donat una ditada de mel, entre d’altres motius per l’herbada que fa oi al rei porc ja esmentada. Tot són problemes independentment d’espècies, carrers, cotxes, boges... I els polítics tenen uns altres problemes: tampoc no saben res de xicarandanes, però amb mitja dotzena de boges com la del tercer podrien perdre una grapada de vots que els podrien fer molta falta a les pròximes eleccions, aleshores cal fer alguna cosa. Vejam qui ho endevina?
Efectivament, tal dia apareix la brigada talla-branques i raca-rac-raca-rac... branques per avall a uns arbres que no sabien que tinguessin cap problema, de fet ara lluïen una capçada ben proporcionada i alegre, fins i tot ja feien ombra. Què pot tenir a veure apallissar els arbres amb els problemes esmentats. Provem de demanar-ho...
- D’això... perdoni’m, que em podrien dir què esteu fent?
- Cómo dice?
- Que dic que què les passa a les branques que llevau?
- Perdone pero no le entiendo, es que sólo llevo quince años en la isla esta y todavía no entiendo el dialecto.
- “¿Que qué coño hacéis con los árboles?”
- ¡Ah! Esto es refaldado.
- Rafelquè?
- Refaldado, es porque así los árboles se suben más mejor.
- “Nos ha jodio, el profeta”.
Vet ací: Ecce arbor nostrum. Amb la capçada reduïda a un terç la pròxima floració serà molt escassa. Les xicarandes ara tenen una nova (des)estructura antinatural i fràgil. Els problemes que teníem s’han dissimulat i ajornat un parell d’anys, però no se n’ha solucionat cap i n’hem creat de nous: les ferides de la moto-serra es queden per albergar tot paràsit i descomponedor que passi per allà, començant la podridura de la fusta interior, però...
Ara hi ha tranquil·litat. El barri és venerable i silenciós, la Boja del Tercer s’ha calmat. Els carrers... amb els arbres apallissats i sofrits: no diuen ni piu. Si com diuen les santes escriptures, els esclaus han d’obeir son amo, què no hauran de fer els arbres que els fan fer carrer?
Nota transitòria: avui m’ha sortit com a novel·lat, però està basat en fets reals, al 120%, encara he hagut de seleccionar.
6 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Encara un arbre extraordinari: Erythrina crista-galli, anomenat correntment, a Sud-amèrica, ceibo o arbre del corall. Cercau-ho al google i hi trobareu una gran profusió de fotos d'aquest arbre meravellós i de les seves flors, vermelles com la sang. No en sé cap exemplar a Mallorca. A Barcelona, a la plaça de Catalunya, al jardí (més tost pastera) de la banda d'enfront del Corte Inglés, en trobareu l'únic que he vist mai. Ho paga d'anar-hi. És considerat l'arbre i la flor nacional de l'Argentina.i de l'Uruguai.
Parlant d'arbres, vos recoman que aneu a la Granja d'Esporles. A la dreta del camí d'entrada, el terreny fa faig i hi podeu veure una filerada esplèndida de Gingo Biloba, un arbre raríssim i originari de la Xina, que he vist classificat a part o banda com a conífera però que no en recorda cap. Té unes fulles molt dures en forma de ventall. Dins el jardí de la Granja hi ha un teix esplèndid, monumental, antiquíssim. Alerta, però, que es tracta d'un arbre altament tòxic. Dins la possessió de Son Albertí, de la marina de Llucmajor, hi ha uns quants de pins dels corrents a Mallorca, Pinus halepensis, però amb la particularitat que tenen forma de xiprer. Són el Pinus Ceciliae. Aquest pi també existeix a Menorca i Eivissa, però no a Formentera. En podeu veure un bell exemplar al Jardí Botànic de Sóller. Si, pel Google, cercau Pinus Ceciliae, en veureu molts d'imatges i hi trobareu força indicacions.
Agraït pels comentaris. Xicarandana, xicranda... és un d’aquests casos en què el nom popular era el botànic: Jacaranda. Ves per on. A Cas Capità, passat el Pont d’Inca, hi ha un súper on la jardineria de defora és de plàstic. Ja s’han inventat “arbres elèctrics” per a fer oxigen, així s’estalvien la brutor de les fulles. Amb el coronanervis el consum de plàstic s’ha tornat a incrementar. Les relacions esquizofrèniques amb la Natura donen per a una enciclopèdia. Un altre motiu per a llegir Pere Calders.
Gracis, inspira i redorda coses bones! Hi ha un conte perfecte amb so confinament, sa por i es surralisme de normes generalistes. I amb sos arbres, i homenatge a sa vida variada. És 'L'arbre domèstic' de Pere Calders. A la www és pot llegir. I ajuda com una farmaciola d'emergències! Tot ets ajuts són pocs, gracis per sa lectura entretinguda, Carpe diem : - )
Mirau i admirau la filera de "xicarandanes" (sempre ho he sentit dir així) que hi ha a l'estació del tren de Sóller, a Ciutat.
Algunes ciutats han plantat arbres falsos?. Almanco un crec que sí, una escultura famosa de palmera ben realista a UK -si no era un fake. Els arbres artificials almando eren un concepte, amb 'avantatges' Com llum, càmeres, aerogeneradors de brisa, panells solars, endolls per recarregar, internet, o lloc per aniar. Inclús de plàstic i escuma, per regenerar es desert de potentats petrolers, com a cobertures i evaporant aigua i aturar erosió. Que tal per vending de premsa, mascaretes i fruita? Jo no vull, però si un arbre amb IA fa pa moreno com m'agrada i cocarrois calentons en s'hivern, què diré?