La gent que llegeix poc, o que no llegeix mai, sempre diu que no té temps per llegir. Infeliços! Què és el temps? Ni Sant Agustí ho sabia! Aquells que diuen que no tenen temps per llegir és que no coneixen els guanys i els plaers infinits de la literatura. Si ho sabessin, llegirien les 24 hores del dia.
Em sap greu que la gent digui que no té temps per llegir. Perquè no és cert. Tots tenim temps per allò que volem. És aquí on entre el joc més important de la vida: el de la llibertat. Si estic de saba i una mica de xerrera, els dic:
- Si tinguessis ganes de llegir, tindries temps. No és que no tinguis temps, és que no tens gana.
Gana! Gana de llegir! Aquí s’esdevé una reflexió important. És bo tenir gana, tenir ganes? No seria millor no tenir gana mai, i així viuríem més tranquils i relaxats? La gana, del que sigui, si nom la podem apaivagar, ens inquieta, ens fa estar neguitosos. La gana ens fa sentir la necessitat d’escoltar-la i de fer-li cas. Vet aquí què és la lectura, què és el llegir: una necessitat. Qui no té necessitat de llegir és que no té ganes de conèixer-se, de saber qui és ell, d’explorar la seva identitat. De vegades m’he preguntat com és que hi ha gent que no vol saber res de la seva persona. I no trobo cap resposta que em satisfaci. En tot cas, si existeix una resposta, és la de la inconsciència. Només un home inconscient no té necessitat de conèixer com és ell i la seva circumstància, la seva història, la seva herència, el seu esdevenidor. Al final faig una conclusió: tothom hauria de tenir temps de llegir perquè tots, encara que sigui de manera inconscient, ens volem conèixer a nosaltres mateixos. “Coneix-te a tu mateix” era la inscripció gravada al Temple de Delfos. D’aleshores ençà, han seguit aquest aforisme clàssic tots els lectors que en el món hi ha hagut i hi ha. Aquest és l’únic saber que existeix: el saber qui som.
Aleshores? Aleshores, quin és el millor procediment per accedir a aquest saber ingènit, innat? La lectura, el llegir. Deducció: ens és urgent tenir ganes de llegir si ens volem conèixer una mica millor: és de primera necessitat trobar temps per llegir.
Comprenc perfectament que hi hagi gent que no l’interessi gens saber qui és, per tant, així mateix, comprenc que hi hagi gent que no vulgui llegir, que prefereixi ser estúpida. Ho dic amb tots els respectes. Però el que no puc comprendre, és que no se sentin atrets per la veritat. Aquest és l’únic analfabetisme: el de no conèixer-se a si mateix. De manera que adduir la falta de temps per llegir, és mostrar una manca absoluta d’interès per la seva persona. Ho comprenc, però no ho puc compartir. Mai empatitzaré amb qui rebutja de bones a primeres l’estimació del saber. I això que sé que això del saber és una autèntica utopia. Com la pròpia veritat: l’utopia més gran. Però que visquin les utopies. Que visquin!
Qui llegeix vol saber la veritat. Però sap que no l’assolirà mai. Per què llegeix, aleshores? Perquè aquesta cerca li proporciona el més gran plaer intel·lectual que existeix. Llegir és intuir la veritat desconeguda i seguir-ne el seu senyal, la seva empremta. Perquè el seu senyal i la seva empremta sí que els experimentem. Tots tenim aquest amor a la veritat, això és inherent a la nostra condició: aleshores, com potser no tenir temps per llegir, com no tenir-ne ganes? Com no pots tenir ganes de veritat, la qual es troba amagada dins la ficció? Amb els anys he descobert que la ficció no té límits, i aquest és el seu gran valor. A la ficció, dins ells, els humans som deus, i això ens omple, això ens fa infinits i eterns, o com ho vulgueu dir: ens fa absolutament feliços. I d’això es tracta quan llegim, d’assolir la felicitat. La nostra felicitat. Nostra. Cal dir-ho així, sense complexos. Perquè tot el que passa a la vida és nostre. Si no és nostre, no és. El llegir desdramatitza, distancia, relativitza i engreixa. Què més voleu? Qui pot no tenir la il·lusió de desdramatizar-se, de distanciar-se, de relativitzar-se i d’engreixar-se humana i espiritualment? És per tot plegat que tots tenim ganes de llegir, perquè tot plegat ho aporta la lectura. Tenim necessitat de llegir i de saber, i, com tantes altres coses de les que en tenim necessitat, no en som conscients. La saviesa és prendre consciència de la nostra ignorància.
Fa molt de temps que vaig llegir un llibre molt i molt savi. És un llibre que he tornat a llegir i rellegir diverses vegades. Es titula “La sabiduría de la inseguredad”, d’Allan Watts, un pensador lúdic que barreja sarcàstica i alegreament Orient i Occident. És a dir, de bai a dalt, gairebé amb irreverència, però amb molt de seny. Vaig riure per les butxaques i vaig filosofar per les meninges, perquè aquest llibre, que no es pot considerar un llibre de filosofia ni d’humor, em va fer veure l’insignificant i l’ignorant que soc, però m’ho va fer veure rient-se de mi i rient amb mi. Va ser, i és, tan important per mi, aquest llibre, que hi vull dedicar més espai i més estona a comentar-lo. Només de pensar en ell, la boca se’m fa aigua. O com es digui. Tant és. Feliços els que llegeixen, perquè d’ells serà la plenitud interior, l’ataràxia més gràvida.
