MENTRE DISCUTIM SOBRE MACROECONOMIA I EL MODEL TURÍSTIC, PER LA PRÒXIMA PANDÈMIA, M’AGRADARIA QUE LES MASCARETES QUE COMPRI A LA FARMÀCIA NO DUGUIN, COM LA MEVA, INSCRIT EL NOM ZHON JIANG LE.

COM A MALLORQUÍ NO VULL PATIR AQUESTA HUMILIACIÓ DE DUR LA CARA TAPADA AMB UN TROS DE PAPER SEMBLANT A UN FILTRE DE CAFÈ AMB L’EVIDÈNCIA D’HAVER-LO COMPRAT A NES XINOS. SI EL PRÒXIM AMO DE LES MASCARETES SE NOM, PER EXEMPLE, ‘BENNÁSSAR E HIJOS’, ALGUNA COSA HAUREM A PRÈS. O NO, VES A SABER.

Però abans d’això parlem d’economia.

Abans de la corono crisi, Espanya creixia a un “bon ritme”, això sí, amb un percentatge “sostingut” que podia explicar un “lleu refredament” del PIB.

Es creaven llocs de feina, i les “dades interanuals de descens de l’atur” convidaven a un “optimisme moderat”.

Respecte a les contractacions, ens situàvem “en nivells superiors” als anys 2005 i 2006, és a dir, d’abans de la crisi.

Això sí, la recuperació de les destinacions competidores, la fallida de Thomas Cook i el Brexit, entre d’altres, obligava a Balears a “posar-se les piles en matèria turística” si volia “mantenir el nivell d’ocupació d’anys anteriors”.

Per això, i perquè l’economia alemanya “no funcionava com s’esperava”, les grans cadenes hoteleres feien “una previsió a la baixa” dels preus que anaven a ofertar el pròxim estiu.

De moment no calia preocupar-se perquè la temporada “ja estava salvada”. El govern oferia a les fires un turisme “sostingut” que apostava “per la qualitat” del “nostre producte”.

Tot això que heu llegit fins ara són fragments de declaracions i anàlisi sobre l’economia de Balears d’abans del covid-19 i el confinament.

Mentre seguíem debatint, com un mantra, sobre si vendria un miló més o un milió més de turistes aquest estiu, a la Xina se fabricaven milions de mascaretes.

La setmana passada vaig comprar a la farmàcia del meu barri una FFP2 que porta incrit el nom Zhon Jiang Le. És un de les mils de milions de mascaretes que la Xina ha exportat a 50 països des de l’inici de la pandèmia del Covid-19.

El virus global ho va cancelar gairebé tot. En pocs dies els humans vàrem haver de renunciar a tot allò que teníem previst fer aquest 2020 (he de dir que jo encara no he cancelat les matances familiars del desembre vinent).

A les Balears de seguida l’alarma es va extendre al turisme, ja que, amb els aeroports tancats i les fronteres també, ja podíem dir “adeu a la temporada turística” (El Periódico de Ibiza 21-3-2020).

I mentre s’obria de nou el debat sobre el model turístic balear, a la Xina la producció de mascaretes augmentava de forma exponencial a una demanda planetària. Mai el primer món havia tengut la necessitat de comprar el mateix producte i al mateix lloc.

La meva primera mascareta la vaig aconseguir gairebé d’extraperlo a finals de març. La següent me la va fer la meva sogra amb tela de llengo, i la tercera, la que tenc ara, fou, ara sí, la famosa FFP2 que venia de la Xina (no la defectuosa, sinó la que va arribar després).

Ara camino per la meva ciutat i quan me veis la cara mig tapada amb un paper que sembla de filtre de cafè, podeu llegir Zhon Jiang Le, un nom, una marca que, per cert, no trobareu si la cercau a Google. És un misteri com només els xinesos saben guardar, això sí, avalat amb les sigles de la Comunitat Europea (CE).

He trobat aquesta definició d’Economia: “Ciencia que estudia los recursos, la creación de riqueza y la producción, distribución y consumo de bienes y servicios, para satisfacer las necesidades humanas”.

En una crisi sanitària sense precedents al Primer Món una de les necessitats bàsiques per aturar la pandèmia l’hem hagut de comprar a la Xina. Ha sigut com quan, en ple diumenge horabaixa, has de comprar una cosa i vas a la botiga xinesa, sabent que de ben segur trobaràs el que vols, perquè els xinesos saben com ningú com “satisfer les necessitats humanes”, tant les reals com les inventades.

Així que, per la pròxima pandèmia, m’agradaria que les mascaretes que compri a la farmàcia no posin Zhon Jiang Le sinó el nom d’una empresa local de fabricació d’EPIs, que podria ser, posat el cas, ‘Bennassar e Hijos’...

Si voleu continuar llegint aquest post ho podeu fer al blog de Felip Palou, Illamón.