Estimats “llocutors” i “llocutores” que no sabeu pronunciar la nostra ela tradicional, la ela que pronunciaven els nostres pares, padrins i repadrins, la mateixa ela que pronuncien en anglès, en portuguès i en rus, ara vos dedicaré una lliçoneta de fonologia.
Ja sé que tothom ha d'esser lliure de mirar prim o de no mirar-hi gaire o gens a l'hora de parlar, de conversar o de xerrar. Però justament vosaltres, els locutors de televisió i de ràdio, en sou una excepció. La vostra locució és un model de pronúncia que, més prest o més tard, els espectadors i els oients, sense tèmer-se'n, de manera inconscient, imiten. Així és que vosaltres, a més d'informar i d'entretenir, teniu la missió de donar exemple, de fer llum a l'hora de pronunciar.
N’hi ha molts de vosaltres teniu el vici de pronunciar la ela així com la pronuncien en castellà tant quan parlau castellà com quan parlau català. I aquesta mescladissa no pot anar ni amb rodes. Heu d'estimar la feina que feis. Heu de parlar bé cada llengua quan la parlau.
Vos propòs un senzill exercici: digau na, ne, ni, no, nu. Pensau on heu posada la punta de la llengua per fer la ena. Aquest punt del paladar on heu posada la punta de la llengua se diu la “cornisa alveolar”. És el pla que ens fa el paladar allà on ens acaben les dents de damunt.
Vos adjunt una imatge que és un cap humà xapat per enmig de manera imaginària perquè entengueu més això que vos dic de la “cornisa alveolar”.
Idò bé: en castellà, per fer la ela, posen forta, tensa, la punta de la llengua i la situen a la “cornisa alveolar” (el mateix lloc del paladar on feim la ena, com vos he dit).
En català (i en anglès, i en portuguès i en rus), no: per fer la ela, situam la llengua destensada, relaxada, morta, entre les dues fileres de dents. No enravenam la llengua ni la duim de punta a la cornisa alveolar. Sinó que la posam, relaxada, just que toqui les dues fileres de dents (les dues fileres lleugerament separades, que manquin devers tres mil·limetrets per tocar-se).
Me sap greu que hagi hagut d'esser jo, un simple esmolador de serres, això sí, amant de la lingüística, qui cerqui dur-vos a solc i menar-vos per bon camí. Però és que qualcú vos ho havia de dir. Me feis empegueir quan vos sent. I això no pot esser. Tant com va costar poder tenir televisió en la nostra estimada llengua, i vosaltres, en lloc d'enaltir-la, de dignificar-la, de purificar-la, sense voler la contaminau, l'embrutau, l'empeltau d'una fonètica forastera, d'una pronúncia postissa, que fa mal d'orella.
Animau-vos a estimar la vostra feina i la seva principal eina, que és la locució, la dicció, la pronúncia. Feis les coses bé. Vos sentireu més realitzats. Ho sé cert.
Au, coratge! Una abraçada ben coral a tots.
Va bé que ho denunciem, però les lliçons no són cosa d'aficionats; ja ho fan els experts i no tenen èxit, lamentablement.