No és que necessiti presentacions ni més aduladors, va gaudir de justa fama en vida i prou elogis després de mort, també crítiques. Hom va arribar a dir que després de Franco era l’espanyol més conegut, i sens dubte que era molt més estimat. Essent una estrella de la televisió d’aquell temps, quan a més tan sols hi havia un canal, i havent obert els ulls i arribat al cor dels joves, a partir d’aleshores sensibles a la Natura, i als no tan joves, aquest aspecte va eclipsar la resta, però la seva vida, obra i projecció dona per a molt més: és inabastable. Fins i tot els seus quaderns de camp són una joia de museu (foto de capçalera).

Un dels caires no ben assumit és el del títol: profeta de l’ecologisme. El programa El planeta azul, a principis dels 70 és una mena de Nou testament de la Natura. Allà ja parlava de la “civilización de la basura”, atès l’augment preocupant (per a ell i ves a saber per a qui més) de les bosses de plàstic, el verí que s’anava acumulant a la terra i, aferrau-vos: “esos famosos envases sin retorno que van a llenar España, i el mundo entero”. Això era el 1972 en un programa encara de la primera etapa: d’assegut, amb una taula de despatx, amb corbata i, naturalment, en blanc i negre. Per situar-nos a l’època: el GOB es va crear a finals del 73, però l’etapa d’activisme polític que el converteix en una entitat de referència és a partir del 77.

No era una sortida de to en absolut, anys abans ja havia parlat al gran públic d’ecologia. Fins aleshores aquesta parauleta no havia sortit de cercles reduïts de les facultats de ciències; també havia parlat de l’evolució humana (a partir de les moneies, naturalment). D’això darrer l’assessor eclesiàstic de la televisió va intentar fer-lo retractar, i li dugué problemes amb el mateix Adolfo Suárez, qui aleshores era el jefe de la televisió espanyola. Per això li havien imposat el títol El planeta azul, ell ja ho veia, i ho descrivia, bastant més negre.

De fet era el mateix programa Fauna que havia començat el 1968, tot i que ja havia començat els programes televisius quatre anys abans. A Fauna ja es declara prou crític amb les matances d’animals, assenyalant com és d’absurd exterminar-los per fer-ne abrics de pell, entre altres barbaritats. Aleshores molts encara no tenien tele i dels que en tenien pocs copsaven aquests missatges. És clar doncs que no era un veciat del Règim, com es pot suposar de la majoria dels que prosperaren a l’època, sinó que es va guanyar el prestigi ben a pols. D’altra banda són prou conegudes les amenaces que va patir per la defensa del llop, quan per a gran part de la humanitat, i des de sempre, era la bèstia més odiada.

Precisament El lobo de la sèrie El hombre y la Tierra (1973-1980), ara ja en color i en 35 mil·límetres, és potser la pel·lícula culminant, ho té tot: etologia, amor de mare, llei de la selva humana, l’Espanya profunda... simfonia coral (d’Antón Garcia), Morricone, Hitchcock... amb una narració magistral, tot i que això darrer en ell és allò normal. Aquesta sèrie també fou la més vista als Estats Units.

D’aquesta mateixa sèrie eren els documentals que va fer sobre Cabrera, on insistia que el “subarchipiélago” s’havia de convertir en parc nacional sí o sí, quan encara era zona militar. Havia constituït una mena de comissió per al parc nacional que va presidir ell mateix. L’any 1968 havia creat ADENA i en va esser vicepresident fins que va morir el 1980. Onze anys després s’aconseguiria el parc nacional de Cabrera. Encara més directament també va tenir molt a veure amb la protecció de Doñana, de Las Tablas de Daimiel, de les aus rapinyaires... indirectament, ves a saber.

Podríem concloure que des del moviment ecologista no se l’ha reconegut prou, però també cal aclarir que el moviment ecologista, ben especialment el més actiu de la Transició, està per a canviar el sistema. D’associacions per a fer la pilota i demanar subvencions ja n’hi havia, i en sortiran de sobres. I justament en aquells moments, per als joves que volien canviar el món, l’amic Fèlix es percep com un personatge del sistema, precisament allò que calia canviar, i urgentment, si no hi havia perill de què les Illes, i el País, es convertissin en això en què s’han convertit.

Sense menysprear cap dels seus col·laboradors, alguns dels quals després també van destacar força (Delibes, Araujo...), és palès que era el factòtum dels seu programes. A més de presentador, que és el que li va donar la fama, també n’era director, guionista (però sense escriure els guions, els tenia al cap) i com els capitans llegendaris sempre era al capdavant de l’acció, com es veu en bastantes escenes antològiques, per exemple en la què una anaconda per poc no li lleva mitja cara. I així, en plena acció, mentre filmava una nova sèrie al Canadà, va morir en un accident d’avioneta, aquests dies ha fet quaranta anys.

Ja m’ho deia mon pare: vas a la muntanya i no veus res, i aquí ho veus tot.