No, no era aquesta! La de la setmana vinent, que et tocava fer a tu, ens havia de dir on aniríem a dinar, per seguir l’habitual cita mensual gastronòmico-literària del darrer divendres del mes.
Feia temps, molt de temps que ens coneixíem Rafel. I moltes més les coses que compartíem.
Sobretot, sobretot, una passió, potser alguna vegada mala d’entendre, per una terra, una gent, una cultura i la seva llengua, massa cops ignorades, menystingudes o directament maltractades.
I fer de la docència una eina de consciència personal en tots els sentits (també en el del coneixement i l’estima cap a una realitat i identitat sovint arraconada), ens va fer trobar seguit seguit a la mateixa andana.
Són centenars, per no dir milers, els alumnes que t’hauran conegut en aquest combat apassionat de fer conèixer, assaborir i estimar la llengua de la teva terra, de la nostra terra, la llengua catalana, la seva literatura, els escriptors que els posaves davant dels nassos per fer-la més propera, més versàtil, més llépola. I no tenc cap dubte que, igual que jo, també hauran trobat darrere d’aquella còrpora immensa, darrere d’aquell caràcter que semblava tan contundent en les formes i en les respostes, una proximitat encisadora, que atrapava en el seu argumentari.
No vull fer cap panegíric curricular, ni epitafi, Rafel! És del meu amic, de la persona de qui estic parlant.
D’aquell amic amb qui dijous passat vaig compartir una taula rodona, al nostre estimat IES Berenguer d’Anoia d’Inca. Una taula rodona amb exalumnes, avui reconeguts escriptors, que inaugurava un cicle per celebrar el cinquantenari de la posada en funcionament del centre i tot el que ha significat per a l’educació pública de la comarca i que en Rafel s’havia posat al davant en la seva organització.
És d’aquell amic amb qui vàrem coincidir tantes vegades duent alumnes als viatges d’El País a l’Escola per fer-los conèixer unes realitats de país que difícilment coneixerien pel seu compte.
És d’aquell amic escriptor a qui vaig demanar permís per dramatitzar alguns dels contes del seu llibre Silencis i preparar un muntatge amb els meus alumnes de teatre, i fins i tot gairebé li vaig plagiar el títol d’un altre llibre Personatxes (sic).
És del company amb qui vaig compartir uns anys a la Conselleria d’Educació i Cultura en un primer Govern de Progrés, on gairebé tot estava per fer i on deixàrem massa coses embastades que no tingueren continuïtat.
De l’articulista contundent, denunciador de les mil i una traves i actituds que diàriament apareixien, i apareixen, negadores de drets nacionals, culturals i lingüístics, també en vull comentar la seva actitud combativa i punyent. I tot fent ús d’un llenguatge riquíssim i empeltat de bagatge popular que he de reconèixer que envejava a l’hora de veure la destresa del seu maneig.
Saps, Rafel, a la propera convocatòria de la colla de latitudiners, deixarem una cadira buida, no fos cosa que tot això teu no sigui més que un malentès, semblant a aquell conte que titulares Molt bé, gràcies, on per un problema burocràtic amb l’acta de defunció, el personatge hagué de tornar a ca seva, ja que no l’admeteren com a difunt.
Una abraçada, amic!
