Es llevava cap a les 10 h. Des que era vídua, li agradava allargar una mica els vespres davant la TV. Mes del que havia pogut fer-ho durant tota la seva vida. Quan es va jubilar de la tintoreria, hagués pogut començar a anar a dormir més tard. Però la força del costum, que el seu marit a les 23 h ja dormis com un tronc i a les 7 h, comencés a moure's per tot el pis, com qui cerca sense èxit un objecte important o la sensació d'haver de seguir complint amb obligacions l'endemà, li havien impedit de fer-ho. Feia uns anys però que tanta exigència i, a vegades, autoexigència, havien passat, feliçment, a millor vida.

Ara es llevava, esmorzava tranquil·lament i, tres cops a la setmana solia anar a plaça. Ho feia coincidir amb els dies que tenia alguns dels néts a dinar. Sempre que fos possible, havia preferit comprar productes frescs per a consumir-los el mateix dia o, com a molt, al sen demà. Amb els anys, 15 ja des de la jubilació, la compra havia esdevingut una espècie de ritual simpàtic: feia petar la xerrada amb les venedores i venedors i prenia sovint un cafè amb una amiga de tota la vida també jubilada de feia anys amb qui ara, compartia aquest costum. El mercat, era molt diferent de com l'havia conegut ella. Darrerament, l'havien reformat i, ja no s'identificava amb la majoria de veïns que, com ella, anaven a fer la compra.

Malgrat tot, notava un cert aire de tota la vida mantenint-se misteriosament allà dins. Els cinc bars que s'hi havien obert, després de la reforma, no li trastocaven aquesta sensació. Ni les carnisseries on es venien embotits, vins i altres productes selectes. Tant de bar en poc espai, hauria estat impensable quan era jove. Abans n'hi havia un i, a vegades estava buit. Els seus pares i el seu marit, sense anar més enfora, ho hagueren trobat quelcom antinatural; la desnaturalització absoluta de sa plaça. A ella en canvi, li agradava viure i participar dels canvis. És clar que, a vegades, trobava a faltar aquell barri que havia conegut de nina i jove. Però també recordava les estretors econòmiques que marcaren la seva infantesa. I no li passava per alt una certa hipocresia per part d'alguns que, mentre bramaven per la mort de les essències del barri, els hi anaven de meravella els negocis propis; habitatges, locals, restaurants, hotels, etc.

S'havia fet l'hora de tornar cap a casa. Sushi de primer i croquetes amb patates fregides i amanida de segon. S'hauria estimat més la seva sopa al sushi que a més, li sortia boníssima però, manaven les preferències dels nets com és habitual en les àvies. D'ençà que havia provat aquest plat japonès, d'una de les noves botigues i a petició dels nets, reconeixia que no li desagradava, si bé el gust, se li continuava fent estrany. Incomparable amb una bona sopa calenta cuinada per un mateix, és clar. Però li servia per menjar salmó i tonyina, que no li agradaven gaire però el metge li havia recomanat. Així, dissimulats entre arròs, algues i la potent salsa de soja, li passaven millor.

I és clar, tot plegat era motiu de rialles entre ella i els nets: que si a tu el peix cru et fa fàstic, que si el trobes estranyíssim, que si la vostra generació només menjau coses sense cuinar o brossa cuinada de qualsevol manera, que si no sabeu valorar les coses bones i ben fetes...I així, entre rialles, alguna anècdota i somnis de futur, el dinar passava molt de pressa. Era un dels plaers que donaven sentit a la vida que ara feia. Potser també al mercat renovat.