Tornen a sonar tambors d’excavadores, grues i piconadores. La treva de la crisi ja no pot pus: constructors i especuladors s’han cansat de fer bonda: encalenteixen motors de pedreres, ports, aeroports i les darreres clapes verdes de Ciutat: ha arribat l’hora de Son Puigdorfila Nou.

És un altre d’aquests redols que per fer-ne un parc no caldria fer gairebé res, o potser millor que no hi fessin res, atès l’èxit proverbial que han tingut els jardiners de Ciutat, culminant amb el parc de sa Riera, que només és notícia per qüestions grotesques. La naturalesa sempre és més bella, i a Son Puigdorfila Nou, sobretot a les marjades que foren conreu, hi ha tornat sense necessitat de concursos d’idees, ni arquitectes, ni jardiners, ni ningú. La Natura i els arbres no ens han de menester per a res i la prova ara mateix n’és Son Puigdorfila, però segons les previsions de l’especulació estimada, pròximament es destruirà.

És una altra falca verda, la darrera d’aquestes característiques dins Ciutat, entre la via Cintura, el camí de Son Rapinya i el de Son Dureta cap amunt. Es tracta d’una coma solcada pel torrent de Sant Magí, la part de llevant és Son Puigdorfila Nou i la de ponent sa Teulera, que ja està urbanitzat en una petita part, la resta ara mateix està abandonat i per cert amb una brutorada que fa oi.

Son Puigdorfila també es vol urbanitzar. Tant se val que els darrers 40 anys la població s’hagi duplicat, o sigui que si no aturam l’any 2060 serem 2,4 milions censats, la gran majoria forasters, ja que no és possible parir a aquest ritme, i manco al preu que s’han posat l’habitatge, després cal sumar-hi altres tants turistes la temporada alta, si és que encara s’hi pot viure. El més probable és que hagi col·lapsat el sistema, o hi haurà hagut una guerra tipus Mad Max per trobar una lloriguera de lloguer. Si fins fa poc era un tema d’opinió i discussió, totes les dades de malestar social d’aquest segle són clares, inequívoques i unidireccionals: canvi climàtic, gentrificació, contractes fems extrem, extinció de la tribu... No hi cabem. L’únic que ha acompanyat el boom poblacional ha estat els beneficis per als especuladors i piratets, a part de la metamorfosi del paisatge, veïnatge i habitatge, especialment a Palma, que és el tema d’avui.

Dels llocs d’interès singular és de destacar una mena de plaça de bous irregular, excavada aprofitant un pedrera. Va esser una boval i lloc d’espectacles variats. Estant enfora del centre i a redós, degué esser un lloc ideal per a les famoses bregues de bous amb cans de bou. També s’hi han fet pancaritats i altres trobades i espectacles. D’aquí directe cap al torrent hi ha un caminoi que passa per una sèrie de pujadors ─ara baixadors─ de molt bona factura entre les marjades. El torrent és la part més interessant com a paisatge no gens habitual dins Ciutat, i si no fos pels ases (Homo non Equus) que encara l’usen per tirar el que havia d’anar als contenidors de reciclatge, seria encara un passeig molt més agradable. En bona part forma un petit barranc pintoresc.

A l’altra part del torrent hi ha sa Teulera, que és un cas semblant, amb més racons pintorescos en part gràcies a les antigues pedreres de la Font Santa que, per variar, proveïren de mitjans la Seu. La font va desaparèixer i les cases de sa Teulera també, tal vegada que fossin seleccionades per Byne per al seu llibre (‘Cases i jardins de Mallorca’) en fos el motiu, atès que a Mallorca protegir és tancar o deixar-ho perdre. Per aquí, dèiem, ja està urbanitzada una petita part i alguns vials estan fets i abandonats, aleshores el que queda és perfectament recuperable com a parc públic. Si s’han de pagar els vials als especuladors es pot fer amb els impostos dels hotelers del tot inclòs, així es podran dir “Més inclòs encara”, si els feim pagar la petjada ecològica i la part alíquota de les infraestructures que rebenten i el paisatge que han fet desgraciar.

A sa Teulera hi ha un pi monumental que veuen tots els que passen per la via cintura, excepte els responsables de Palma. Pel torrent també n’hi ha uns quants exemplars de pronòstic. A més de les plantes típiques de garriga hi tenim alzines, coscoll, cossiada, estepa blanca i negra, garlanda, xuclamel, bufalaga, gladiolets, ruda, capironats, cafè mallorquí, margalidoies, albons, rapa grossa i petita... i prop del torrent: menta, celidònia, heura, narcisos, joncs, ricí (a l’Europa nòrdica és un arbust de jardí molt estimat), i tota casta d’espàrecs, per als que no puguin perdre el temps amb tants noms que no fan profit.

Ja m’ho deia mon pare: ja hi tornam a esser, a sa parada de ses cebes.