Na Luz va néixer als anys quaranta a un petit poble de Lleó. Amb només 14 anys se’n va anar cap a Barcelona, a la recerca d’un futur millor. Allà va poder fer la seva vida, va conèixer en Josep i van tenir dos fills, en David i en Jordi.

A la ciutat va crear, a banda d’una família, un negoci. Dona lluitadora i forta, amb empenta, amb un manera de ser un mica dura, tal i com és la terra d’on prové.

Passen els anys i arriba la jubilació, que va coincidir amb el naixement de la seva primera i única néta, n’Ona. Un moment fantàstic de la seva vida fins que un dia comença a perdre l’equilibri per caminar. “Què em passa?” es demana, i comença el periple de metges per tal de tenir un diagnòstic.

I passen els mesos i els metges, i ella cada vegada camina pitjor. “Serà l’esquena?, ¿serà l’oïda?”. Incertesa i malestar. Preocupació perquè cada vegada es mou pitjor.

Fins que arriba el dia del diagnòstic: una malaltia neurodegenerativa. Primera gerra d’aigua freda. “I ara, què fem?”. Ells viuen a un tercer pis sense ascensor. “Podrem instal·lar una rampa per quan vagi en cadira de rodes?” I es troba amb una comunitat de veïns insensible i amb dificultats d’espai a l’edifici. Però no és només que pujar i davallar escales sigui difícil i perillós, és que tampoc el pis està adaptat, i la seva adaptació seria força complexa.

“I ara?”. Doncs convé canviar-se de casa, sens dubte. “I on anem?”. Aquí comença un segon periple: necessiten trobar una casa adaptada, però no només el lavabo, sinó que els portes han de mesurar, com a mínim 80 cm, hi ha d’haver prou espai perquè la cadira pugui moure’s amb llibertat, que la cuina estigui a l’alçada, entre moltes altres consideracions a tenir en compte.

Segueixen cercant fins que troben el pis ideal: una planta baixa, dissenyada expressament per a una persona amb mobilitat reduïda… El problema? Que no és allà on viuen.

Aquestes malalties són cruels en tots els sentits. Na Luz i en Josep, amb més de 70 anys, es veuen obligats a traslladar-se de ciutat per poder viure dignament, per poder mantenir tot el temps que sigui possible l’autonomia de na Luz. Amb 70 anys es veuen obligats a començar, d’alguna manera, de 0. Però ells han tingut sort, han tingut una alternativa i l’han poguda aprofitar.

Na Luz és la meva sogra i vull compartir amb tots voltros aquesta experiència, perquè aquests darrers dies hem après molt de discapacitats i mobilitat reduïda, hem après a fixar-nos en coses que abans mai ens hi havíem fixat, hem vist com li ha canviat la cara quan ha pogut recuperar petites parcel·les d’autonomia. Hem après la importància de les emocions en qualsevol procés de malaltia, hem après que, tot i la cruesa de la malaltia, ens sentim afortunats perquè hem tingut una alternativa i ara, els meus sogres, podran gaudir d’una millor qualitat de vida, i ho faran a Menorca, on tenen el seu fill, com a terra d’acollida que ha estat sempre.

No us negaré que tot el procés no està sent fàcil, que es mesclen moltes emocions i nirvis, però també us diré que sé segur que aquest tràngol ens ensenyarà moltes coses, perquè de fet ja ens ha ensenyat a mirar el món amb uns altres ulls.

Ara miram que les voreres siguin prou amples, que si anam a un bar pugui accedir sense problemes —no només al local, sinó també al lavabo—, que les portes siguin prou amples, que la cadira de rodes es pugui moure sense problemes, que es pugui rentar les mans perquè la pica està a la seva alçada. O que, simplement, es pugui dutxar tota sola.

Amb tot, aquesta setmana, convulsa a nivell d’emocions, ha estat una gran setmana, perquè hem vist que amb amor i dedicació, fins i tot en els moments més difícils de dur, passen millor. I hem rigut i hem debatut, i a estones potser estàvem tristos, però tot d’una ens adonàvem que som afortunats perquè Menorca els oferirà allò que necessiten: una vida fàcil i tranquil·la. i jo som feliç que sigui així.

Patricia Font Marbán. Diputada de Més per Menorca.