Dissabte passat es feu la quarta edició de ‘Torres, talaies i talaiots de la Mediterrània, un cant pels drets humans’ amb l’encesa de bengales i fumarases a les talaies esmentades, i el cant d‘Itaca’ els que pogueren, però també en altres torres i puigs, on algun escamot de voluntaris se n’hagués fet responsable. La idea va sorgir fa quatre anys de la Societat Balear de Matemàtiques, per la qual cosa cal suposar que inicialment volgueren rememorar, o tal vegada comprovar com funcionava, el sistema de foc i fum ideat per Joan Binimelis per avisar la resta de l’Illa de l’arribada de vaixells enemics. Probablement la volta a l’Illa no era total. Hi ha un buit entre la torre de Lluc i la d’Albercutx, o el castell del Rei, que d’altra banda té molt poques cales i massa enfora de remeis. Així de les dues talaies esmentades, o des d’on es colombrassin vaixells sospitosos, començarien els senyals fins arribar a Ciutat.
Els moros tradicionalment han estat els nostres enemics íntims, però els atacs més greus foren dels turcs, i els perills de la mar foren molt més variats: genovesos, francesos, pirates no identificats, pestes... i cristians. Amb la guerra de Franco i una hipotètica invasió dels aliats a la Segona Guerra Mundial, algunes talaies tingueren una reocupació.
Aviat, però, prengué més força girar la truita i convertir l’acte en un clam pels drets humans i ja ha esdevingut un acte oficial al que s’hi van afegint altres estats de la Mediterrània. La tragèdia actual de les barques al Mediterrani ja no són els pirates, sinó els desgraciats que emigren desesperadament per trobar una vida digna.
Abans, i encara ara, celebràvem les festes de Moros i Cristians on, com és natural, es tractava de reeixir els valors de raça, patriotisme i cristianisme per sobre totes les coses, i naturalment la valentia, adesiara pintada d’heroïcitat, de les tropes locals, cosa que ara ja molts substitueixen per anar begut, que sempre és més pràctic i més fàcilment reconeixible. Que els fets fossin d’una altra manera, tal vegada el contrari, seria un altre tema. La valentia, naturalment, la deixam com està.
Tot això degué començar amb l’emoció de la Renaixença, segles després dels fets. No és versemblant que els contemporanis estassin per a perendengues, atesa la magnitud de la tragèdia, el nombre de saquejos, morts i captius que patiren. Si a Sóller (1561) i Pollença (1537) finalment guanyàrem una autèntica batalla, en altres ràtzies ens quedàrem amb dos pams de nas, el rebost escurat i potser algun parent captivat. A més de ràtzies a tots els pobles de la Serra, també foren tràgiques les d’Alcúdia i Santanyí. Segons Pere Xamena les invasions sovint anaven dirigides per mallorquins renegats. El cas més tràgic, però, fou del de Ciutadella. Aquells anys Eivissa no tenia població suficient per a tanta calamitat, però essent la més petita, pobre i desemparada hom vivia amb la por al clatell. Formentera estava despoblada.
I molt abans la cosa era completament al revés. El 1202, per posar un exemple, els mallorquins eren moros i atalaiaven que no s’acostassin cristians, no fos cosa que tornassin amb l’excusa de les croades dels dallons, com la Pisano-catalana (1114), que va esser molt pitjor que l’esmentada de Ciutadella, i amb la invasió de 1229...
I és que amb això de cristians i moros, pirates i corsaris, o fins i tot invasors i indígenes, pells roges i rostres pàl·lids, tot depèn del punt de vista, normalment d’on t’han parit i adoctrinat (renegats a part). No ho podien entendre de la mateixa manera, els torrers o els de la barca, els esclavitzats o els que esclavitzaven... no és igual. Al moll d’Eivissa hi ha un monument als corsaris i a Istanbul hi ha un mausoleu a Barba-rossa entre altres conjunts escultòrics.
Ara passa una cosa semblant amb España contra Catalunya: Puigdemont, Torra, Mas o Companys són Molt Honorables per als catalans, però traïdors per als espanyols (a Companys el varen afusellar), idò no és la mateixa nació.
Ja m’ho deia mon pare: N’hi ha que veuen una busca dins un ull d’un altre i no troben un bastó dins el seu.
