Jaume Burdils

Treball i discapacitat

Jaume Burdils03/12/19 12:13

Avui, 3 de desembre, se celebra com és habitual, el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Resulta positiu aprofitar aquestes dates senyalades per a posar la lupa, ni que sigui un dia a l'any, a la situació global del col·lectiu en qüestió. El treball és, sens dubte, l'eina més efectiva que pot conduir-lo cap a la integració social. Per la realització personal que implica o hauria d'implicar, així com per la necessitat de sentir-se socialment i econòmicament útil. I òbviament, per la pròpia autoestima, ja que quan pensem en el reconeixement social entre persones, la feina, apareix com una variable de primer ordre.

Cal preguntar-se però, amb relació a la minoria que està treballant la qual, representa només un 35% d'aquest grup social, quin tipus de treball realitza, com d'adaptada es troba la seva empresa a la diversitat i si les seves opcions de progressar al si de l’organització són similars a la d'altres companys sense discapacitat. En definitiva, si els criteris d'igualtat i inclusió es compleixen efectivament. Sabem, perquè les xifres canten de forma sonora, que a l'estat espanyol, el mercat laboral no facilita l'entrada a segons quins col·lectius. La qüestió és doncs, si els que hi són, encara que sigui temporalment, s'hi senten integrats. Si es poden realitzar i es perceben a si mateixos, com qualsevol altre treballador.

Sóc conscient que parlar de realització personal i carreres professionals gradualment ascendents és, a l'era de la precarietat i la incertesa, una espècie d'il·lusió infantil. Però justament, és la precarietat general, la que ens ha de fer reflexionar sobre com la sortegen aquells grups i col·lectius especialment vulnerables. Aquells que són certament diferents, en aspectes físics, intel·lectuals, psíquics, ètnics, culturals, sexuals, etc...Les persones en definitiva, que haurien de ser les primeres a tenir present a l'hora d'exigir canvis de fons, tan necessaris com útils per a una majoria de la població. A partir dels quals, el món laboral pugui esdevenir un reflex d'allò que al carrer, va normalitzant-se de forma lenta però imparable.