Hi ha institucions (o autoinstituïdes institucions) o col·lectius que ho tenen relativament més fàcil guanyar-se, de boqueta, - ei!, no sospirem miracles- les adhesions de la gent. Basta que es facin portaveu d’una qüestió més o menys de moda, més o menys necessària, per guanyar adeptes, likes a les xarxes socials i fer una mica de rebombori públic. Quan això passa semblen untades d’una mena de Veritat Absoluta que tot allò que diuen i publiquen es converteix en matèria de fe que, acòlits i associats – la teranyina pot créixer una mica més, professen amb cega obediència. I fins i tot, sol passar, ateses les nobles intencions amb què revesteixen el seu credo, que allò que diuen és immaculat. Sembla que, de les espúries intencions que denuncien a institucions públiques – especialment- i la classe política que les atén, ells n’estan quitis, com si un estrany bateig els hagués eliminat aquesta possible màcula. Màcula que prové no tant del credo que les sustenta com de les persones que amb més o menys oportunisme contaminen – la paraula pot ser més gruixada- les nobles intencions. Quan te n’adones de la farsa és quan poses en dubte la credibilitat o, com a mínim, te’n malfies.
És el cas de Terraferida, que aquests dies ha publicat a les xarxes socials una denúncia, acompanyada de fotos, d’uns focus de brutor a la finca privada d’Es Caülls, al terme de Marratxí. Anem a pams. La brutor hi és. Innegable. Ara bé, qui n’és el responsable? Això ja és més mal d’escatir. Encara que és fàcil dir, al seu comunicat, «els veïnats de la zona ho han comunicat a l’Ajuntament de Marratxí» i hi posen el hastag de partits polítics – no tots els que tenen representació municipal, en canvi sí que n’apareix un que ja no existeix-. Unes quantes admonicions: en primer lloc, que el rigor sigui proporcional amb la contundència de la denúncia. En segon lloc, s’ha de dir que es tracta d’una finca privada que estava tancada, per tant no s’hi podia passar a deixar-hi enderrocs, i els «veïnats» se’n varen encarregar d’esbucar la tanca i posar silicona al pany de maleta perquè «els veïnats» hi puguin anar a passejar els cans, per ser més precisos: a fer-los-hi fer les necessitats. Haurien pogut fer una foto a les merdes dels cans, també, que són abundants i ostentoses. Ecològiques, potser.
Hem demanat rigorositat. Si parlen d’un «enorme femer» convé que ho quantifiquin una mica. Ara bé, quan algú els demana solucions és allà on mostren el llautó. La denúncia del problema és – més enllà que sigui tendenciós o exagerat- empírica, per tant, hauria d’anar acompanyada de solucions empíriques i viables. Proposar «iniciar un procediment, catalogar els residus, intentar identificar els responsables, conèixer el grau de responsabilitat de la propietat, actuar de manera subsidiària si cal, evitar que en duguin més» és com intentar apagar un incendi amb una pixarada, perdonau la grosseria. Té una manca de rigor absolut. Com es pot evitar que en duguin més? Hi ha d’haver una patrulla de policies fent guàrdia perpètuament? Com se sosté econòmicament això? I amb la resta de quarterades del terme, què se n’ha de fer? Ha d’actuar subsidiàriament l’ajuntament? És la prioritat fonamental? Com ho ha de fer, netejar sempre que algú forassenyat hi tiri un enderroc? Pot intervenir l’ajuntament en una finca privada? Si la propietat tancàs el recinte, per evitar enderrocs, com reaccionarien els veïnats? Tornarien a esbucar la tanca? Hi ha alguns membres de l’associació disposats, càmera en mà, a fer guàrdia altruista a la percaça de l’irresponsable que malmena el territori? Fer un clic a la càmera és tan fàcil com posar un like.
No defens la brutor, ni la propietat, ni l’ajuntament, defens el rigor i que les nobles i necessàries intencions de col·lectius com Terraferida no es vegin sollades per les màcules individuals d’un adepte que sembla tenir la saliva dejuna. La banalització només porta al descrèdit. I si algú vol donar lliçons i exigir responsabilitats, que eviti la banalització.
