L’esperpèntica cursa de qui la diu més grossa pareix que sigui la nova festa estatal. Amb un poc de sort els toros aviat no faran falta. Els darrers dies hem assistit a un carnaval d’exabruptes (o no: Ayuso llegia ses notes i la resta no rectifica) que crèiem extingits. Per si algú no té tele, parlam dels portabrams del sanedrí madrileny, que han deixat anar “sandeces de esta guisa”: “qué será lo siguiente: quemar iglesias?” (Díaz Ayuso), “Las Trece Rosas violaban y torturaban” (Ortega Smith). Per a Martínez-Almeida és més important salvar Notrê Dame que tota la selva amazònica... I duen dos dies. Per aquesta gent cercar el padrí afusellat és obrir ferides, però calumniar Las Trece Rosas és fer gràcia. És admirable els avantatges que té la carència de vergonya: no s’han de preocupar per res, poden amollar qualsevol barrabassada sense conseqüències. Els que són com ells els han de votar igual, i en qualsevol cas ja comanden a Madrid, si no t’agrada...

A altres que duen un poc més de temps, Arrimadas (“Hasta ahora no habíamos tenido goma 2 en el debate político”), Álvarez de Toledo (“el independentismo es más grave que Tejero y Milans con los tanques”) ja les deien “montapollos”, i és que cada vegada que obrin la boca cerquen brega o és per mostrar odi als catalans, a esquerrassos, als que no lloen Franco o a qualsevol que no sigui com elles.

Són deixebles d’Aznar, qui ja va revifar bramant contra Espanya si podia embrutar les decissions de l’aleshores president Zapatero. Ara calla, deu estar pensant d’adoptar Sánchez com a fill predilecte. Va arribar a bramar, l’apòstol del PP, que els moros havien de demanar perdó per haver aguantat vuit segles per Andalusia (fins que els castellans els varen exterminar, i precisament s’anomena així perquè era Al-Àndalus, una cultura molt superior a la cristiana). Es veu que no havia llegit els meus dos darrers articles.

Aznar i els 40 de les noces es creien ungits per Déu, però quan els enxampaven també engegaven el ventilador de merda: “todo el mundo pensaba que había armas de destrucción masiva... “todos lo sabemos que ha sido ETA“ [a l’atentat al tren de Madrid] (Aznar), “los excessos los cometimos todos“ (Miguel Blesa), “todos nos equivocamos con Hidalgo“ (Jaume Matas). Mentida: el més semblant seria que tots el tresorers del PP i la majoria de ministres d’Aznar han estat imputats, però si es referien als espanyols en general, n’hi ha que són a la presó pels excessos aquells, i n’hi ha que encara fan un jornal mileurista i després fan voluntariat, i no crec que ningú del GOB s’equivocàs amb Hidalgo (batle a la presó pel cas Andratx), a qui ja havien denunciat anys abans.

Idò no és res de nou, dir bestieses. Normalment ho feien els de la oposició per donar algún titular, defenestrats del partit o defensant-se quan hom era enxampat en mentides o casos semblants. La novetat és que siguin els que governen, o aspiren a fer-ho aviat, els que es comuniquen a base de frases incendiàries. Hi deu tenir a veure que sempre estiguem en campanya electoral, però si tanmateix hi hem d’estar sempre ja ens hi podríem acostumar, fer vida normal i deixar els shows per a les ocasions.

Aquesta nova etapa va començar amb la renovació del PP de Casado. Incomprensiblement enlloc de celebrar que de bé li havia anat i comportar-se com un futur estadista, se va estimar més el paper de hooligan begut (“Pedro Sánchez es un presidente ilegítimo, traidor i felón”) i encara es va envoltar de piròmans i capbuits com ell, els famosos fitxatges estrellats: Cayetana ("[los que me abuchean son] pijos, reaccionarios, niñatos totalitarios, consentidos, subvencionados”), el pare d’una nina assassinada famós per això, toreros… el fill d’Adolfo Suárez, qui parlant de l’avort amollà: “Los neandertales lo usaban, esperaban a que naciera para cortarles la cabeza”. Amb pocs mesos ja tenim per a un altre tom de la famosa Antologia del disparate.

El cas Díaz Ayuso (“El concebido no nacido debería ser considerado un miembro más de la unidad familiar. Debería contar con plenos derechos”) mereixeria una comissió de psiquiatria. Els que només estam relacionats amb Madrid pel bombardeig televisiu la vàrem conèixer pels seus disbarats ("Hablar de empleo basura es ofensivo para el que está deseando tener uno… da oportunidades a aquellos que tienen que corregir problemas"), n’amolla cada vegada que obre la boca i deixa clar que vol brega. L’esperpenta Aguirre (Yo! destapé la trama Gürtel) no podia tenir millor relleu. Diuen que l’Esperpenta senior tenia un ca que tenia twiter, i qui realment feia parlar, o escriure en aquest cas, el ca, era n’Ayuso. Anant a una altra banda, per fer-ho un poc més seriós: aquells piolins que denunciaven la cara d’odi dels catalans als que anaven de pegar porrades, com és que no diuen res de la cara d’Ayuso, ni de sa rialla sardònica? De què riu Ayuso? Qui té accés al manual de jutjar per la cara?

La síndrome d’Alberto Carlos Ribera ja no és d’odi sinó, com es diu ara, lo siguiente, i amb motiu: davalla en picat en intenció de vot i quasi tots el que fundaren Ciudadanos li han fuit, justament es queden el pallaso Boadella i l’inefable que, a misses dites, ens regala la cloenda: “El PSC, un partido de lameculos paniaguados mezclados con ladrones pijos” (Girauta: portabrams de Ciudadanos).

I encara són en la fase de bramar, si això es posa a governar, ja pots començar a córrer.