Des de fa alguns anys, el moviment sindical internacional, organitzat entorn de la Confederació Sindical Internacional (CSI), i l'Organització Internacional del Treball (OIT), impulsen, cada 7 d'octubre, la "Jornada Mundial pel Treball Decent". L'OIT que, recordem-ho, és (amb una composició tripartida de governs, sindicats i patronals) l'organisme especialitzat de l'ONU en l'àmbit de l'ocupació i la Seguretat Social, afirma que el treball decent "resumeix les aspiracions de les persones en la seva vida laboral, aspiracions en relació amb oportunitats i ingressos; drets, veu i reconeixement; estabilitat familiar i desenvolupament personal; justícia i igualtat de gènere". És, veritablement, una definició amb un grau d'indefinició molt pròpia de les burocràcies tripartides internacionals, de difícil comprensió i avaluació pràctica.
Aplicant allò del "pensa globalment, i actua localment" convé no perdre de vista que aquest dilluns na Jessica, una empleada de la llar que treballa com a interna en una luxosa casa del Port d'Andratx, començarà la setmana sense tenir cap garantia de poder lliurar algun dia durant la setmana. I, tanmateix, allò que més la neguiteja i angoixa és saber si serà una setmana en la qual la situació de"assetjament ambiental" serà més o menys intensa. Jessica continuarà esperant, però decebuda amb els mesos de Govern de Pedro Sánchez, la ratificació per part el Regne d'Espanya del Conveni 189 de l'OIT sobre treball decent per a les treballadores i els treballadors de la llar.
Durant la "Jornada Mundial pel Treball Decent" d'enguany, en Juan treballarà les quatre hores del seu contracte, que finalitza a final de mes, en una subcontracta d'AENA. En acabar, com cada dia, se n'anirà el més aviat que pugui, a la barraca que ha hagut de muntar-se sota el pont de la Via Cintura de Palma, a tocar Son Oliva. El salari no arriba per a un lloguer! Juan té una preocupació gairebé obsessiva: Que no el desallotgin de davall del pont!
El dilluns d'aquesta setmana na Coloma li sonarà el despertador a les 5.30 h i, gairebé en dejú, prendrà el seu primer fàrmac. A punt de complir 62 anys ha de continuar treballant en els pisos d'un hotel de Cales de Mallorca que, afortunadament -els no rics ens conformam amb poc-, no s'ha vist afectat per la fallida de Thomas Cook. Coloma ja assaboreix l'acabament de la temporada d'enguany. Ja no pot més! L'acabarà profundament emprenyada: Confiava que hi hauria un Govern d'Espanya d'esquerres (ella és una gran admiradora de Pablo Iglesias), i que les reivindicacions de les kellys es farien realitat. Està profundament irritada tot pensant que, com la jubilació anticipada no s'albira, la pròxima temporada haurà de seguir treballant amb l'elevat grau de medicació acostumat.
Per a en Pere el 7 d'octubre serà un "bon dia". Es podrà relaxar una mica després d'un cap de setmana de treballar molt, de molts quilòmetres en la bici, de moltes comandes de Glovo... Pere treballa moltíssimes hores. En la mesura que pot, combina la seva condició súper precària de "rider" amb contractes de molt curta durada i a temps parcial (generalment coincidint amb dies de gran presència de creuers en Palma) en un restaurant. I, així i tot, per a Pere, que es va acostant als 30 anys, emancipar-se de la llar dels seus pares continua sent una quimera.
Parlem, per acabar, d'en Apoloniusz. Un polonès que treballa en la construcció amb un contracte d'obra. Està angoixat perquè l'obra està acabant-se, i durant l'últim any i mig ell i la seva família només han pogut arribar a fi de mes amb els ajuts de Càritas.
Vet aquí algunes històries, de milers que hi ha a casa nostra, de vides reals de treball remunerat "no decent". Són històries de pors i d'angoixes amb les quals viuen les seves vides les persones protagonistes. Potser convindria simplificar la definició de "treball decent". Podria servir quelcom semblant a: ocupacions remunerades que no provoquin ni pors ni angoixes. Altrament dit, aquelles que permeten als treballadors i les treballadores viure -sense precarietats- vides desitjades, i en llibertat de debò.