algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.54°
17°

Gràcies, Uc

Imatge del darrer concert d'Uc.

Mamballetes a rompre a ses Voltes en l’acomiat d’Uc, després de 46 anys de rodolar. Ja n’hi ha. Tot un espectacle musical, cultural i fins i tot sentimental. No va passar per alt a molts que ja eren joves els anys 70, sens dubte els que gaudiren més intensament del concert.

Però això només seria un aspecte d’aquest concert, que va esser un espectacle ben vitenc, tan actual com sempre i per a totes les edats. Victorí Planells i Joan ‘Murenu’ no han perdut gens de vitalitat, fa dècades que són joves i podrien continuar perfectament, però també tenen dret al descans corresponent a tants d’anys de feina, de lluita pel país, que en el seu cas encara té més mèrit, ja que per la seva aposta ‘tan especialitzada’ i tenint el jornal bàsic en illes diferent, no s’han pogut professionalitzar exclusivament en la música, cosa que, per altra banda, no ha minvat gens la seva qualitat musical.

Què se’n pot destacar, d’un treball de qualitat excepcional de tot punt de vista? Difícil. Per a no repetir les cròniques oficials en destacaria el ritme: s’aferra tot d’una i pot quedar donant voltes per cervellet, això fa que tant a un boix com a un picapedrer damunt el bastiment li pot revenir en qualsevol moment, independentment que sàpiga, o ni tan sols hagi copsat la lletra. Les lletres adesiara són de Villangómez, però els no entesos rarament endevinarien quines són les seves... Flors de baladre? D’altra banda Villangómez ja s’havia capbussat en les arrels populars eivissenques, i si afegim que Uc també té cançons directament reivindicatives amb castanyoles, flaüta, tambor i el que hi vulguin afegir, que per això són músics de raça, fan que no hi hagi discontinuïtat en el seu repertori que va del romancer tradicional fins a la reivindicació actual, tot fent difícil a un profà situar l’estil de cada cançó. Així La presó de Nàpols, dedicada als Jordis i companyia, torna a esser actualitat de telenotícies.

Algunes cançons comencen a cappella i no hi trobes a faltar res més, si afegeixen les castanyoles i una ampolla d’anís amb una canya ja tenen el ritme de què parlàvem; amb un pandero i una gralla ja pareix que sonen dotze, i si encara s’hi afegeix una guitarra i un teclat: orquestra completa, i efectivament, amb els altres quatre músics que els acompanyen, no desmereixen gens d’una orquestra d’anomenada. Què hauria pogut fer Uc si hagués nascut a Hollywood? Ves a saber. Tampoc no crec que els llevi la son. L’èxit d’esser un pilar reconegut de la cultura eivissenca, sens dubte n’és el millor guardó.

Un altre aspecte d’importància cabdal és l’aportació d’Uc a la normalització (i dignificació?) del català-eivissenc, i aquí el *mellor mèrit és sens dubte d’Isidor Marí, filòleg d’excepció. Ara pot fer riure, però als anys 70 n’hi havia que aprenien a escriure català escoltant Raimon (Uc floreix el 73 i Franco mor el 75), perquè Raimon, per valencià, no pronunciava la ‘e’ neutra i en canvi sí marcarà la ‘r’ final entre altres fonemes que acostaven bastant la seva pronúncia a l’escriptura. Ben al contrari el llenguatge vulgar, i adesiara més el folklore, és farcit de vicis i impureses vàries, a part d’una innocència de rondalla que de vegades frega la beneitura (“porque me paro i porque, me llaman el parado”, cançó mallorquina). Dins aquest panorama Uc, ja fa quasi mig segle, sense renunciar als dialectalismes que calguin i fins i tot algun castellanisme, dignifica les tonades pageses, com deia, fins a confondre-les amb els poemes de Villangómez.

Ja m’ho deia mon pare: per a glapir un eivissenc has d’esperar que digui *quissàs.

***

L’organització va deixar bastant més que desitjar. Una presumpta remodelació dins de ses Voltes va suposar eliminar un terç d’espai per al públic que s’hagué d’amuntegar de mala manera, i els altaveus a la intempèrie... no evolucionen, això és el que més recorda els anys 70.

***

Una hora abans del concert n’hi havia un altre: el 92è Cant del ocells, aquesta vegada desplaçat davant Can Saridakis. La notícia és com s’ha donat la notícia. A dBalears sortia amb una foto moguda. De tot d’una pareixia una conya, però després s’ha vist que era una metàfora del que seria la notícia aquesta: moguda i amagada pels racons i amb preses. Cal esser detectiu per trobar-la a la premsa oficial. Es clar que hi hagué pressions al més alt nivell per a silenciar-ho. L’altra notícia és que hi havia més piolins que cantaires, devien tenir por que les jubilades assaltassin Can Saridakis. I és que fins i tot els reis tenen mala sort: amb la quantitat de reales sitios que tenen, a part d’el Valle de los Caídos, que te toqui anar de vacances a un tros de països catalans... ja són ganes d’emprenyar. Pobra Leticia.

Ja m’ho tornava a dir mon pare: Tornem-hi-torna-hi (avui dimecres a l’Almudaina i demà a Cort).

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Anti-fake, fa mes de 4 anys

Qualificar EL PARADO de cançó mallorquina és com dir que ES MAHÓN és menorquina.

Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente