Van aparèixer com a conseqüència, algú sap de qui? De què? D’on? Quan?

Podem considerar que l’origen del concepte hipster va néixer envoltant als músics de jazz, un concepte que definiria a una subcultura (els seus gustos, maneres de fer, relacionar-se, etc); que inclouria aquest gènere musical com a eix vertebrador.

Amb aquesta breu explicació històrica, ja que tots podem tenir accés a la informació, seguiré l’article amb un punt de vista més personal i no tant sociològic.

En el nostre mil·lenni, s’entén el concepte i el terme hispter com allò que va cap a una orientació alternativa, els i les que van en contra de la moda, aquelles persones amb gust pel cinema independent, el menjar orgànic i sense additius.

Gent amb uns gustos musicals que provenen de l’indie (aquest darrer concepte esmentat ha pres molt de mal, ja que tal i com fem la gent amb quasi tot, reconvertim conceptes, els manipulem i gestionem a la nostra manera).

A partir de l’any 2010 cap endavant, el moviment hispter agafa un volum d’unes magnituds considerables, marcant unes pautes a nivell social, molt clares.

La nova subcultura urbana per excel·lència ha donat pas a un univers mainstream, governat per allò que es pugui relacionar amb el món hipster.

Crec que aquesta corrent amb aires de bohèmia i certament alternativa en un inici, ha estat víctima del capitalisme on vivim.

Tot s’ha desvirtuat, la gent s’ha deixat endur i no ha sabut posar personalitat a una corrent autèntica i amb caràcter.

Aquella corrent que volia definir-se i ser un altaveu de protesta, envers a les modes imperants, escoltar música diferent, ser espectadors de pel·lícules amb segells independents al darrere; s’ha convertit en LA MODA IMPERANT buida de força.

Els cercles hipsters han caigut en un elitisme dubtós, en una imatge de les persones exactament idèntica, una música bastant semblant, barbes llargues i pentinades pels homes, ulleres extravagants, camises florides i arrugades, vestits de la padrina pagats a preus desorbitats, bars i forns tallats per un mateix patró, llibreries i galeries d’art que promocionen un art per un cercle, considero jo, molt personalitzat i amb poca obertura.

Evidentment, una explicació o definició semblant es podria acostar a altres cultures o subcultures, però en aquesta ocasió parlo dels i les hispters.

I ho he de dir. No m’hi sento representat. Potser només en una cosa: en portar barba.