El pi de la fotografia, subaix de la coma Bella, era dels més plantosos de la serra de Na Burguesa, bastants que tenen el ‘diploma com mentres de Singular’ no l’hi arribaven ni de bon tros. Feia uns 24 metres d’alt, dret com un ciri, sa com un gra d’all, orgull de la Terra, víctima de la ignorància, o d’algun espavilat, o de molts que troben negoci davall les pedres o d’una Administració que sempre va a remolc, o de tot plegat. Tot un símbol de la degradació paisatgística i cultural que patim.

Molts pins més ronyosos que tomben cap a la carretera han quedat, aquest tenia fusta. Pareix esser que hi ha subvencions per arrasar les voreres de camins, carreteres i fileres de fils, que ja n’hi ha per tot. Es destapen camins per anar a matar conills, mentre els camins públics poden esperar ad calendas graecas. El tros que falta per travessar Son Marill (el de sa Vileta a Puigpunyent) ja s’havia d’haver inaugurat, però encara està “en preparació”. El camí reial d’Andratx a Palma, tot i què l’Ajuntament de Calvià ha fet algunes remenades de coa, publicitades al diari pel tros de Torà-Ses Barraques, a l’altra banda, per la coma de s’Hostal, ja no sap ni de què estam parlant.

Per la camada de la carretera de Puigpunyent a Calvià pareix que no tengui límit, l’amplada per arrasar. De moment queda un paisatge dantesc. L’única esperança és que mentre s’aclareix què ha passat la natura encara farà més via a regenerar-se... fins a la pròxima pallissa.

Segons les estadístiques, la característica més significativa de Na Burguesa és la quantitat d’individus que la volen cremada, per això hi ha tanta abundància de pins joves massa espessos i massa prims, que tornen a fer cremera. Cal suposar que les subvencions per arrasar parteixen d’aquest fet. Els pins com el desaparegut són excepcionals, entre altres coses perquè són els que tenen més possibilitats de no esser afectats pels incendis, ja que tenen la capçada molt més alta que la resta.

Fer net, n’hi ha que li diuen, i és que per aquí ‘feim net’ com ‘deixonam’ i encara ens feim gràcia. A Matas, a Rodrigo de Santos, a Rodríquez i altres calamitats encara els votaven mentre ‘feien net’ al Palma Arena, a la Policia Municipal, a les Associacions de Veïns, a les arques públiques, a la dignitat dels que lluiten per un món millor... Amb aquests costums qui s’anirà a preocupar per com ‘feim net’ la garriga, si a més a més “tothom sap” que la natura és com a beneita, que no se’n sortiria sense nosaltres, com es pot comprovar als boscos “bruts”, plens de mates i, no t’ho perdis: malesa. Per això li hem d’explicar (nosaltres a la Natura) com es fa net el bosc.

I quan pareixia que havíem completat el monstruari d’agressions al paisatge, faltaven els fils. Encara no ha acabat el serial de les conduccions elèctriques de Son Quint, que l’any passat es va mesclar amb el serial de tancar el camí públic de Puigpunyent, això és pel cementeri de la Vileta, que ve a esser el “bosc de Bellver II”. Fils i torres pareix que s’hagin inventat per acabar de rebentar la Serra. La de Na Burguesa ja està ganivetejada de per tot, però es veu que no basta. És un de tants problemes mediambientals que ja no hi ha ni temps d’inventariar, fins que peguen part damunt les cases de Son Puig, quan ja és massa tard.

No són menudències ni malentesos: és una altra vessant de la destrucció del paisatge inherent a la nostra indústria. És una altra conseqüència de la sobreexplotació de Mallorca. Els excessos de Magaluf, de guiris per metre quadrat, de cambrers forasters que els han d’anar a cercar aposta i incrementen la superpoblació, alhora que necessiten més serveis i més destrucció del que queda. Falta quantificar tot un rosari d’altres pèrdues col·laterals de capital paisatgístic i reducció de territori no degradat, alhora que la població en general perd poder adquisitiu d’any en any. Comptat i batut, que com més paisatge desgraciam, a part de perdre el capital, encara les rendes són més pobres i finalment els jornals ja no basten ni per pagar el lloguer. Si hi afegim les casetes “de peros” que ja serveixen per a lloguer il·legal, les moto-serres que han substituït les arades i el personal que han d’anar a cercar per a talar pins... pareix el certificat de defunció de fora vila.

Un darrer exemple, com diuen en les pel·lícules, basat en fets reals: un altre pi, bastant més gros, de fet el més gros de Mallorca, i ben probablement del mon (Pinus halepensis de 36 m d’alçària), podria desaparèixer en les mateixes circumstàncies, els botxins encara cobrarien subvencions per fer net l’olivar i els addictes al Facebook encara punxarien ‘m’agrada’. Els detalls tècnics es varen publicar fa 13 anys.

Ja m’ho deia mon pare: n’hi ha moltes, de maneres de fer net.