Les declaracions que l’escriptor Petros Márkaris va fer a la premsa de Palma fa dues setmanes, «molta gent que vota l’extrema dreta ho fa perquè està desesperada, no perquè siguin feixistes», confirmen la impressió que la llei del capitalisme incontestable ja no ha de menester convèncer ningú. Efectivament, avui en dia la trajectòria laboral de la majoria de persones —exercici dolorós sense compensacions dignes— és una insensatesa mala de reparar. És per això que gairebé tothom, d’una manera raonable, aspira a la jubilació anticipada i, alhora, vota de la forma que vota.

L’explotació dels assalariats, dissimulada amb més o manco eficàcia, és una conducta empresarial que va més enllà dels canvis d’època. Tant que l’abús ara ja el contemplam desapassionadament: la utopia fa els darrers alens perquè el coneixement social, la perspectiva científica que se n’hauria de tenir, és inoperant, inaplicable per llei decisiva i contrària. El capítol de la política vinculada a les conductes socials d’un temps, específiques, l’ha tancat la ineficàcia dels denominats partits del sistema que són els partits que, per torns, administren les institucions. La paraula que amb més freqüència utilitza Pedro Sánchez és la paraula responsabilitat, sinònim de prevenció. Atenernos a razón, tal com ho expressen ell i gairebé la totalitat dels polítics institucionalistes.

Del que es tracta és de veure si aconsegueixen ficar-nos dins el cap que el pragmatisme —la interpretació partidista que fan— és el marge de maniobra que tenim a disposició per poder viure d’una manera acceptable: pragmatisme, l’antònim d’inadmissible. És el biaix que hi ha entre la pretensió que té la revolta i l’actualitat política sense rivals, endreçada i ben definida. Tota la resta —de la casta que sigui, perros flauta en decadència o revolució independentista desinflada per la força de les armes— no és més que inadaptació social —versió reglamentària—; cabrum inhàbil per al bé positiu generalista, incapaç d’adherir-se a la multitud del cens electoral que no es cansa de votar, fort i no et moguis, a favor de l’època del benestar factible, que també és la de l’ofensiva de l’ordre; l’època dels atemptats socials antidemocràtics.

L’home raonable ha de canviar d’actitud —trànsit que va del seny al sentit comú— perquè persistir en la insensatesa, ímpetu de l’adversitat i susceptible de ser considerada transgressora, és aventurar-se pels aiguamolls de la inseguretat; propagació de males idees que no ha de menester per a res el negoci empresarial, unívoc, infal·lible: allò raonable és allò susceptible de poder ser, no la força que permetria accedir al que és el desig. Blai Bonet ho deia d’una altra manera: «Tot el que no està prohibit és obligatori». Hem de posar seny; o sigui, el sentit comú que gaudeix del reconeixement popular que ha tengut sempre; el prestigi conservador, adaptat a la prudència individual i, per consuetud de la llei, també col·lectiva.

Hi ha però un emperò, un inconvenient que han de menester resoldre. La reputació del capitalisme, tot i que en una posició molt avançada, s’ha d’acabar de perfilar perquè el sentit comú obligatori té serrells pendents de confirmació: no acaba d’aconseguir del tot que les persones no puguin ser imaginatives. És el risc de la desafecció explícita de gent que subscriu una certa reticència, la de les persones que s’entesten a voler la jubilació anticipada, per exemple; o la curolla, una mala imaginació, que duen les treballadores anomenades kellys reivindicatives, o les persones que encara aspiren a obtenir la confirmació d’una independència de criteri perquè sospiten que, contràriament, seran humiliades sempre seguit, d’una manera o altra, sense possibilitat de remissió.

El sistema del capitalisme ha d’acabar de tapar aquests cruis que provoquen una mica d’esperança, certament en estat de descomposició, perquè sembla ser que sempre hi haurà gent que serà mala de sofrir, un o altre individu que s’estimarà més córrer el risc dels inconvenients que el dubtós benefici de la norma imposada; són les persones caparrudes que no reneguen del dolor que representa haver de traginar la seva desconfiança. Tanmateix d’aquests sempre n’hi haurà perquè no tothom està disposat a resignar-se com ho fan els servicials. Ens manca saber, emperò, si és del tot cert que, tal com diu Petros Márkaris, aquestes persones són totes les que voten, abans que res per desfici, l’extrema dreta, o si encara n’hi ha unes altres que estan igual de desesperades però són més escèptiques.