Palo mallorquí

El que mot deixa ben clar és que no és una beguda nostra de sempre. De moment cal cercar l’origen a les Índies Occidentals (l’Amèrica hispana, ja que per allà ‘palo’ no és un garrot, sinó un arbre sencer, el que aquí solem dir ‘arbre de...’ en aquest cas: quina (Cinchona sp.) de la que s’obté la quinina, que n’és el producte essencial. Ja havia arribat abans com a xarop medicinal, però la beguda que coneixem l’hem de situar a la darrera part del segle XIX. Hom en sol culpar a la desesperació per mor de la fil·loxera i allò de renovar-se o morir, i probablement també tengui a veure amb la tornada dels primers indians amb les butxaques plenes de doblers i el capet d’idees. Un altre element indispensable és una mena de catalitzador per a que el procés doni un bon bevent. El diccionari Alcover-Moll menciona la vinagrella, planta sud-africana que ara està acusada d’invasora, sort que li han trobat una altre substitut: la genciana, que és una planteta alpina i per això no es pot aclimatar a ca nostra.

Quelcom semblant s’esdevé amb el gin menorquí, que com tothom sap és un producte de la destil·lació dels ginebrons, però el que ja no sap la majoria és que aquests ginebrons no són els menorquins, ni de la resta de les Illes, sinó de la península. Amb els ginebrons autòctons també es pot fer ginebra, com es pot fer licor de quasi qualsevol fruit, però seria de qualitat inferior i no gens comercial. La qüestió és que són espècies diferents, per als introduïts en la botànica, els ginebrons bons per a la ginebra són els fruits del Juniperus communis, mentre que els nostres són J. oxicedrus.

la sobrassada… ara sí que. No hi ha tant de porc per a tanta sobrassada, ni actualment n’hi pot haver. Per poder tenir una granja de porcs calen tanta inversió, feinada i controls que pocs se’n surten. A priori has d’haver heretat una possessió, ja que al preu especulatiu que estan ningú no se la pot comprar per treballar. Si s’arriben a superar els entrebancs esmentats, i altres, amb sa corresponent paperassa, el més probable és que el xalet il·legal més pròxim te denunciï perquè els porcs fan pudor: una pudor a la que la societat actual ja no s’hi voldrà acostumar.

No diguem ja si de cada construcció a fora vila, d’origen il·legal o no, se’n fa un agroturisme. Els turistes volen piscines, els paisatges que fan destruir i vacances barates, si pot esser sense IVA. No volen olor de porc ni de vaca ni de boc.

Aleshores això de mesclar turisme i agricultura segurament acabarà posant lletugues de plàstic mentre els turistes es menjaran les lletugues de fora, com tothom. A un centre comercial de Cas Capità la jardineria exterior és de plàstic de fa anys i ningú no se n’ha queixat. Les gespes, especialment les dels camps de futbol també fa anys que són artificials que, per a més befa i insostenibilitat, s’han de regar. I ara amb tant de verd ecolgístic m’ha fuit el conill…

La sobrassada mallorquina, deia… que surt més a compte dur la carn de porc de Lleida, o de Rússia, aquí la pastam, l’embotim dins pell de condó (tampoc no hi ha budells per a tanta pasta) i au: producte balear.

Quan jo era nin, de dolços hi havia coca de quarto, carquinyolis, sospiros i no sé que més. La coca de roïssons no record si era dolça o per entretenir la gana. L’Arxiduc no parla d’això sinó de robiols frits, oreianes, flaons, formatjades (a Mallorca), llesques de papa, tortada reial… que ja pocs sabran què són. Justament el que més va endevinar que tendria futur són el bunyols, això sí que pareix que sempre ha estat, i serà, ben nostre.

Altres temes igualment divertits poden esser boleros i fandangos, el contraban i l’estraperlo, de senyors i de porcs, de barreres enmig del camp o enmig dels camins de Lluc, de l’Illa de la calma a cala Llamp... i naturalment que Mallorca i les illes germanes, a pesar de tot, encara són molt garrides. No cal estar sempre pendent dels insults de Casado. N’hi ha molts, de temes importants.

Ja m’ho deia mon pare: no te fiquis en política.