Bé, és una manera de dir perquè l’extrema dreta ja és ben present a les estructures de l’Estat, com tothom sap. El denominat gonellisme no té perspectiva sociològica, ni un pes social rellevant. La passada legislatura ho vérem a bastament, fins a tal extrem que els seus representants polítics varen perdre les eleccions. L’auge de VOX, a les Illes de moment més propagandístic que real, si es confirma, seria per motius diversos. El vot de càstig als governants en podria ser un. Uns governants que, per cert, han fet una política lingüística ben estovada. El pes de la política espanyola —mitjans de comunicació, inclòs IB3, i la preeminència dels partits d’àmbit estatal— podria ser un altre motiu. El cas és que van passant les legislatures i l’hegemonia sempre la tenen els partits d’àmbit estatal; potser seria hora de fer, tothom, una mica d’autocrítica. La manca de resolució en haver de fer front a la permanent crisi econòmica, que fa créixer el desengany i la por, podria ser un altre motiu del desencís social.

D’aquesta manera, els partits denominats populistes estarien en una bona situació que els permetria connectar amb el malestar de la gent; podrien recollir el vot del desencant, el de la gent emprenyada, neguitosa. Els partits polítics que governen tenen la culpa que ens trobem en aquesta situació de risc. L’argúcia de la mal denominada crisi econòmica —els abusos que pateix la població— fa créixer la rivalitat entre les persones per la competència que hi ha, per mor dels escassos recursos disponibles. Creix la frustració, l’enveja, la gelosia. Tot de defectes perniciosos. Seria un error qualificar els votants de VOX, o els de C’s, com a votants clàssics de la dreta perquè el sistema econòmic neoliberal provoca incertesa general i molta de gent creu que els responsables de la gestió institucional no els ofereixen garanties. És per aquest motiu que els polítics convencionals estan malvists. La gent els fa responsables de tots els mals; potser amb una dosi d’irracionalitat, és cert. Però, que no és ben estrany també el batibull irracional que el Sistema té d’organitzar les coses? En tot cas, la incapacitació del programa institucional fa la impressió de ser irrevocable.

Molta de gent creu que els governants només garanteixen el benestar d’una part de la població més o manco acomodada —la cosa oscil·la un poc segons les temporades incertes— i que tothom de la política tendeix a moderar el discurs, massa adaptat al sector de votants potencials. Un temps el PP era el gran avalador del denominat centre-dreta, però com que ara tothom està instal·lat en el període possibilista, l’espai —situat exactament en el centre del cànon burgès— està sobresaturat. És també per això que el PP ara es decanta més cap a la dreta. La recomposició necessària, sempre cap a la dreta. És curiós, mai ningú no escora un poc més cap a l’esquerra. Vius perquè en l’imaginari col·lectiu, sobretot en el dels insatisfets, hi ha una suggestió negativa d’allò que fins ara s’ha entès com a normalitat democràtica.

El cordó sanitari, el pacte entre les forces democràtiques, per frenar la dreta extremista, té un problema present i futur. L’espanyolisme, d’abast considerable, inclou el PSOE que tornarà aplicar el 155 cada vegada que calgui i que no està disposat a introduir les reformes estructurals necessàries que haurien de garantir iniciatives de caràcter vertaderament social. En aquestes condicions, les eleccions d’abril i de maig que vénen fan la impressió que són un pegat, més que cap altra cosa.

Frenar la dreta, sí; però fins quan, si no canvien les condicions per a una veritable regeneració democràtica? L’hipotètic auge de l’extrema dreta no pot condicionar el sobiranisme illenc. O és que aquest risc va condicionar el vot dels sobiranistes catalans, en haver de decidir si votaven contra els pressuposts de Pedro Sánchez? No, perquè ells no consenten que l’espanyolisme, sigui del color que sigui, posi límits a la democràcia. Si el règim de la monarquia autoritària és ben present i decadent —l’espectacle impagable de l’intercanvi constant i actual d’afiliats entre el PP, VOX, C’s i PSOE n’és causa i efecte— deu voler dir que no ens ha de preocupar només l’extrema dreta futura —cal insistir que ara igualment present en l’engranatge del poder monàrquic neofranquista—; ens ha de preocupar la instauració de les garanties democràtiques. El desgast de Podemos es produeix perquè la població ha vist ben clar que aquest partit ja no aspira a altra cosa que no sigui a fer el paper de gregari del PSOE.

El risc que corre el sobiranisme illenc no és perquè quatre gonelles analfabets, que no surten mai del testimonialisme, bramin; no, el risc és que davant del procés de substitució lingüística que afecta Palma i Eivissa, ens haguem de resignar o ens limitem a dir que la normalització del català ja no ha de ser el pal del paller de la política illenca, perquè, expressat d’aquesta manera, en una conjuntura desavantatjosa, sí que és ver que contribuïm a delegar el protagonisme central, la iniciativa, als antidemocràtics. La moderació, la versió que del sentit comú té el centre polític, sovint representa el no-res. El sobiranisme dubitatiu s’exposa a cansar el seu electorat perquè la comprensió, la tolerància, sempre situades en el mateix cantó, sense contrapartides, arriben a fatigar; igual que el predicament del pragmatisme ineficaç. Són els votants sobiranistes els que perceben el descens de la identitat autonomista, que tan indiferent és a l’espanyolisme de diversa gamma. L’intent de desconflictivitzar la identitat nacional —debades perquè des de Castella tanmateix l’atien—, si és reeixit, provoca que els partits d’àmbit estatal siguin la referència. La moderació, massa sovint incorpora un o altre argument dels nacionalistes espanyols.

El sobiranisme, en canvi, hauria d’intentar guanyar la batalla de les idees, i no ho farà amb la proclama multiculturalista per bandera —el cosmopolitisme ideal de la gent que viu bé. El problema que tenim és que els votants sobiranistes no estan còmodes perquè creuen que no viuen en un país normal, sempre seguit aturat en l’escalafó reconstructiu. Per això no és un país normal, perquè sempre ha de menester la reconstrucció i està en fase de conflicte permanent i contraproduent, per paga tan fatigós. Per trobar els mecanismes que permetrien desencallar el projecte de reconstrucció nacional, primer s’han de cercar. No és podrà fer només des de la preeminència de la política. A Catalunya s’ha vist ben clar perquè, sort que han tengut, la societat civil que sempre ha de fer de contrapoder, no ha estat dependent; no ha estat part del problema, ha estat la solució en vies de resolució.