Aquest mes de febrer s’ha presentat a Menorca els resultats de l’Estudi de Fluxos Alimentaris de Menorca, el qual forma part de l’Estratègia Alimentària de Menorca i els resultats no és que siguin sorprenents, però sí que mereixen una bona reflexió, que està íntimament lligada al canvi climàtic i als residus.

Com sabeu, el passat gener, el Parlament de les Illes Balears ha aprovat dues lleis fonamentals per al nostre petit país: la de residus i la de canvi climàtic. El nostre fet insular ens condiciona: la finitud del nostre territori i recursos ens empenyen a ser més curosos i a tenir una mirada de llarg termini.

El fet que Menorca sigui Reserva de Biosfera ha de ser un esperó per treballar de manera de transversal, entesa l’illa com un tot.

Des de fa temps s’anima a la gent a consumir producte de quilòmetre 0, perquè d’aquesta manera es dinamitza l’economia local, s’evita el seu transport i s’aprofiten les virtuts del producte de temporada. Fins aquí el nivell teòric.

Però la realitat és una altra. Molta gent et respon que no consumeix producte local perquè resulta que és més car. I és cert, a mitges. Dic a mitges perquè a l’hora de valorar un producte s’han de tenir en compte diferents paràmetres. També és cert que els éssers humans funcionam per prioritats, i aquesta escala és diferent per a cadascú.

El que sí veim és que mentre temps enrere si et sobraven uns quilos era senyal de vida benestant, ara equival a mala alimentació, perquè els productes ultraprocessats resulten molt econòmics, però poc saludables.

Però tornem a l’Estudi de Fluxos Alimentaris que us comentava al començament. De les més de 27.000 tones de productes alimentaris que es produeixen a la nostra illa, el 58% es queda i el 42% restant surt de l’illa. Aquests productes es conreen en 23.293 hectàrees, el que suposa un 5% de territori per l’horta, mentre que el 95% s’hi destina per a farratge. Ara bé, en total consumim cada any més de 77.000 tones d’aliments, dels quals el 19% correspon al producte local i el 81% restant és producte importat.

I ara, les dades més interessants per aquest article: quines són les emissions de CO2 produïdes, el seu impacte en el medi ambient i quin és l’aprofitament d’aquests aliments. El producte importat emet més de 6.000 tones de CO2, mentre que el local emet més de 400 tones. Es malbarata un 15%, essent el consum a les llars el que més tira: un 41%, enfront del 32% a la producció, el 21% a hotels i restaurants i un 5% a la distribució. I tot açò només a Menorca.

Si volem contextualitzar aquestes dades a nivell mundial resulta que una tercera part dels aliments que es produeixen mundialment es perd o es malbarata. Hem d’entendre el malbaratament també com una pèrdua substancial d'altres recursos: terra, aigua, energia i mà d'obra.

Aquestes xifres ens han de fer reflexionar. La primera qüestió és que tota la gent que passa gana al món podria escapar de la malnutrició amb menys de la quarta part del menjar que es malbarata als Estats Units, el Regne Unit i Europa. És a dir, per una qüestió de solidaritat, si es vol dir.

Un segon aspecte per reflexionar és la pèrdua de recursos, la generació de residus i la contaminació produïda per la mateixa cadena alimentària.

El tercer aspecte a tenir en compte, o més ben dit, la tercera pregunta que ens hem de fer és per què ens alimentam tan malament, per què som incapaços d’aprofitar millor. Aquí entram directament en la conciliació laboral, en el ritme frenètic en el que vivim i, també, en la precarització del món laboral.

Alimentar-se, amb tot el que aço vol dir, comprar -i la seva planificació-, cuinar -pensar els menús-, aprofitar els sobrants del menjar -la cuina de reaprofitament-, exigeix temps. I temps és el que menys ens sobra.

En conclusió, com a consumidors tenim molt a fer per evitar aquest malbaratament, i ho hem de fer tant per salut com per solidaritat, respecte i amb visió de futur. Quin món volem deixar als nostres joves?

Patrícia Font.
Diputada de Més per Menorca.