La por de la paraula (III)
En el context de les creixents restriccions a la llibertat d'impremta establertes pel liberalisme conservador espanyol, el Decret reial de 2 d'abril de 1852 suposà una altra volta de rosca. Al mateix preàmbul, hom afirmava que l'objectiu del Decret era «salvar» la impremta «de si mateixa». Entre les disposicions regressives del Decret, destaca el restabliment de la censura prèvia governativa per als dibuixos, gravats, litografies, estampes «o emblemes de qualsevol mena» i vinyetes de periòdics «o de qualsevol altre imprès» (art. 95), per a les novel·les (art. 97) ―que al preàmbul eren titllades de «verí seductor que, amb el seu afalac, encobreix tots els gèrmens de la immoralitat i desorganització social»―, i per a «tot escrit sobre afers polítics o administratius de les províncies d'Ultramar» (art. 99). També es mantenia la censura prèvia episcopal per a les obres que tractassin sobre dogmes de la religió catòlica, la Bíblia o la «moral cristiana» (art. 100). Així mateix, augmentava fins a vuit els delictes d'impremta. Entre les innovacions penals introduïdes, destacaven els «delictes contra la societat», que incloïen l'«apologia d'accions qualificades de criminals per les lleis» (art. 29.1) i, en el context de les primeres lluites obreres als nuclis industrials, la propagació de «doctrines contràries al dret de propietat, excitant les classes menesteroses contra les acomodades» (art. 29.2). Dins aquest nou tipus delictiu, la Llei de 13 de juliol de 1857 hi afegiria els escrits contraris a «l’organització de la família» (art. 27.4). Quant als «delictes contra la religió o la moral pública», el Decret de 1852 no només mantenia tipificada com a tal l'«excitació» a «l'abolició o canvi de la mateixa religió», sinó àdhuc el simple fet de defensar que «se'n permeti el culte d'alguna altra» (art. 30.2). El Decret també preveia la «inutilització» de tots els exemplars dels impresos condemnats o multats (art. 53), i el fet de posseir-ne implicaria una multa d'un terç de la quantitat imposada als responsables dels impresos (art. 102). Pel que fa a les penes, al Decret de 1852 eren menors que al Codi penal: per «injúries al rei», entre un i sis anys de presó i multa de 20.000 a 60.000 rals, inhabilitació i pèrdua de feina (art. 35); a la família reial, presó de sis mesos a dos anys i multa de 10.000 a 30.000 rals (art. 36); pels «delictes contra la seguretat de l'estat o l'ordre públic», de sis mesos a tres anys de presó i multa de 15.000 a 50.000 rals (art. 37); pels «delictes contra la societat, la religió o la moral», presó de sis mesos a dos anys i multa de 5.000 a 25.000 rals (art. 38), i pels «delictes contra les autoritats o sobirans estrangers», entre sis mesos i un any de presó i multa d'entre 5.000 i 25.000 rals (art. 39). Així mateix, el Decret augmentà tant la quantia de contribució directa per a esser editor d'un periòdic polític o religiós ―a entre 500 i 2.000 rals, segons el territori (art. 16.5)― com els depòsits necessaris per a endegar una publicació periòdica (a entre 40.000 i 160.000) (art. 19). La Llei de 13 de juliol de 1857 augmentaria la contribució mínima per a esser editor a 2.000, a Madrid, i 1.000, a la resta de l'Estat (art. 12.5), i els depòsits constants, a 300.000 i 200.000, respectivament (art. 14). Pel que fa als òrgans competents per a conèixer dels delictes d'impremta, el Decret l'atribuïa al Tribunal Suprem, en instància única, en els delictes «contra el rei i la família reial, contra la seguretat de l'estat, contra la religió i contra els sobirans estrangers» (art. 42), mentre que els delictes «contra la moral pública, les injúries i calúmnies contra l'autoritat» i els comesos contra els particulars passaven a la jurisdicció dels jutjats de primera instància, amb dret d'apel·lació a les audiències provincials (art. 43). El Decret restablí els jurats, però amb competència restringida als delictes «contra l'ordre públic», «contra la societat» i «contra l'autoritat», quan no fossin injúries ni calúmnies (art. 46). A més els membres del jurat serien nomenats pel governador civil, d'entre els majors contribuents de contribucions directes (art. 64-65). El Decret reial de 2 de gener de 1853, a més, tornaria a suprimir del tot els jurats i atribuiria el coneixement de tots els delictes d'impremta als tribunals ad hoc previstos al Decret reial de 6 de juliol de 1845 (art. 7). També donava la possibilitat a l’editor d’impresos segrestats de retirar la denúncia a canvi de destruir l’edició en el termini de 12 hores des de la detenció de l'imprès (art. 4).
També a Opinió
- Recollida de signatures contra la macrourbanització de Palma
- Ha mort Francesc Moll i Marquès, fundador del GOB, hereu de Can Moll i editor compromès amb la llengua catalana
- Oferta milionària per a comprar la plaça de toros de Palma
- El batle de Petra va aprofitar el càrrec per ‘auto-legalitzar’ el seu lloguer turístic i forçar la legalització de la bodega de ‘Coleto’
- Els hotelers llancen la campanya 'Tourist, go home happy' amb la intenció de contrarestar les multitudinàries protestes contra la turistització
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.