Un interessant article publicat a 'The Economist' afirmava taxativament que no hem après les lliçons de la crisi financera. Certament, han hagut de passar deu anys per a superar la Gran Recessió en termes macroeconòmics, encara que la sortida de la crisi no ha estat igual per a tothom i que ha s’ha incrementat la desigualtat de manera notable. Basta dir que el nombre de superrics a Espanya s’ha més que duplicat en aquests 10 anys.
L’article recorda el dilema que es va plantejar en el seu dia -en el context dels Estats Units- i com es va resoldre: es va decidir recatar els bancs i no les persones, ja que moltes famílies van perdre el seu habitatge.
Ho diu clarament: la política fiscal i la política monetària haurien d’haver fet més i més aviat per aconseguir una recuperació. Els legisladors no han assumit els seus errors.
Allò que més preocupa és pensar què hem après de la crisi. El sistema bancari és més fort però, en el context local, fins i tot en temps de creixements econòmics històrics el sector públic és capaç de gastar només el que té. L’austeritat ha despertat el populisme, el que fa més difícil fer política. I, a l'altra part de la balança, amb un deute de quasi nou mil milions d’euros a Balears, quin marge tendrà qualsevol polític per aplicar polítiques contracícliques en la propera crisi? Quines solucions s’han plantejat per a resoldre el problema de l’habitatge sense caure en el parany de l’anterior bombolla?
