No cal ser massa espavilat per saber que l'assumpte del Nou Règim Especial de les Illes Balears (REIB) serà un dels elements de debat, i, molt probablement, de confrontació a la política regional illenca d'aquesta tardor. Posaria messions que aquest debat –amb un biaix preelectoral evident- se centrarà en el quan i en el quant, és a dir, en el retard en la seva aprovació, i, el dia què es publiqui al BOE, el debat girarà entorn de si s'ha trigat massa en “aconseguir-lo”, i sobre si el seu contingut té major o menor impacte econòmic. En aquest sentit, ja hem presenciat alguns episodis de demagògia protagonitzats, especialment, per part dels partits de l’oposició parlamentària, que, amb tota seguretat, s'aniran aguditzant en la mesura que ens acostem al diumenge 26 de maig de 2019 (data de les pròximes eleccions autonòmiques).

I, tanmateix, aquest no és -o no ho hauria d’esser- el debat seriós sobre el REIB. El punt veritablement transcendent és el per a què ha de servir el Nou Règim Especial de les Illes Balears ¿De quin model econòmic i de societat n’és part? Les mesures fiscals i incentius a la producció ¿Segur que no són una renovada aposta de turistització i de consum de territori? Val a dir que, car en el cas de les rebaixes fiscals canàries així ha estat, el dubte no és un caprici.

Més dubtes: Amb el REIB ¿Tindrem més fiscalitat verda, més progressivitat, i justícia fiscal?, ¿Disminuiran les creixents desigualtats socials?, ¿Tindrem una mica més de sobirania alimentària?, ¿Hi haurà més o menys precarietat laboral?, ¿Serem una societat més o menys low cost? A la proposta del Govern hi ha una aposta molt decidida per la indústria nàutica ¿Segur que no és una aposta a favor del creixement del turisme nàutic? ¿S'ha fet algun estudi per avaluar el possible l'impacte d'un nou REIB a l'augment demogràfic imparable que tenim a Balears? Recordin que hem passat d'una població d'uns set-cents mil habitants a principis dels anys noranta del segle passat, al milió dos-cents mil d'avui. Poca broma!

Déu mos guard d'un règim especial illenc que no desturistitzi i, per tant,  agreugi el conflicte ecològic–distributiu que patim. Parafrasejant el títol del llibre que recull una molt sucosa conversa entre Joan Martínez Alier i Jorge Wagensberg, "Només tenim un planeta", hom diria que "Només tenim unes illes". Alerta, doncs, a un nou "ja està fet" en forma de REIB perquè, com bé canta Tomeu Penya, Mallorca s’enfonsa.

[Nota al peu- Per a fer-se una idea de les conseqüències d’avançar en la direcció de ser una societat low cost és força recomanable la lectura del llibre de Josep Burgaya Riera titulat “Economia de l'absurd: quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina”.]