El pas inevitable del temps, provoca sovint una sensació profunda de vertigen. L'absència de control que tenim sobre ell i en general sobre les nostres vides fa que assistim impotents com observadors o protagonistes, tot depenent del moment, als capricis del seu transcórrer. Ho veim a través dels amics i les seves vides. Sempre és més senzill clar, mirar lluny o cap als altres que posar-se el mirall davant la pròpia cara. Apareix també la nostàlgia, idealitzadora d'un passat en el qual oblidem els seu inconvenient i la memòria, tan sàvia a vegades, es queda només amb allò més dolç. I alhora, aquella sensació que ens fa notar com moltes de les coses importants que ens han passat a la vida, ja en comença a fer un temps considerable.
Entre tanta velocitat i coses ja perdudes en el passat, és gratificant comprovar que algunes altres, perduren. Determinades amistats que sobreviuen a parelles, fills i fins i tot al fet de viure a països separats per milers de quilòmetres. Quan hom té la sort de gaudir d'aquestes experiències, s'adona que el temps, impecable, és capaç de premiar-mos amb obsequis els quals, vés a saber perquè, es resisteixen ferms, a cedir-li el pas. La seguretat de saber que hi ha llaços que difícilment es trenquen, malgrat que les circumstàncies podrien haver portat a fer-ho. Petites seguretats aquestes, que donen sentit a la vida. Com si de sobte, tot cobres un significat. Com si apareguessin refugis personals per recordar-nos que no tot té una data de caducitat, que no tot és cosa líquida.
El ritme accelerat del dia a dia, les incerteses i pors vitals, sovint artificials, imposades per dinàmiques socials poc sanes...Tot plegat, convida a la buidor, a la sensació d'absurditat. De no saber a quins referents atendre's. Bé perquè varen esvair-se, o bé perquè han anat perdent aquell respecte i credibilitat que mereixien. Per això resulta tan reconfortant, malgrat sigui a través d'insignificants experiències personals, poder gaudir de la sensació de tenir certeses. De veritats i persones les quals el temps no aconsegueix emportar-se, ni modificar-ne les essències. I allà hi són desafiant, feliçment, el pas del temps.
