Enguany fa vint anys de la clausura del diari EGIN i quinze de la publicació Egunkaria. El diari i l’emissora EGIN varen ser tancats per la policia espanyola en el decurs d’una operació que es va produir durant la matinada de dia quinze de juliol de 1998, per odre del jutge Baltasar Garzón; una intervenció que va ser denominada Operació Persiana. El pretext va ser que al darrere del grup editorial s’hi amagava el finançament d’ETA. La intervenció va comportar la detenció d’onze persones, periodistes i directius de l’empresa editora, Orain. Una de les conseqüències del tancament, a banda de suprimir un mitjà de comunicació que va néixer amb el lema La veu dels que no tenen veu, va ser que més de dues-centes persones varen quedar sense feina i que, finalment, devuit persones varen ser processades, injustament, tal com es va demostrar anys després.
El grup editorial EGIN va ser el referent de la societat basca crítica, pels continguts clarament anticapitalistes i perquè va introduir l’eusquera com a vehicle de comunicació periodística. Va ser un referent de l’independentisme basc, fins a tal extrem que només quaranta-vuit hores després de la clausura, la potent societat civil basca ja va ser capaç d’editar una alternativa, la publicació Euskadi información, diari elaborat amb precarietat de mitjans però que va ser el precedent de l’actual diari GARA. Val a dir que des d’un primer moment, talment ara passa amb el cas dels presos polítics catalans o dels exiliats, diferents juristes internacionals ja avisaren que el tancament del mitjà de comunicació era un greu atemptat contra els principis elementals del dret i de les llibertats.
L’any 2003, un altre mitjà de comunicació basc, la publicació Egunkaria, també va ser injustament clausurada per motivacions polítiques semblants. Anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans va denunciar l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortura que va posar el director de la publicació, Martxelo Otamendi, i va imposar una indemnització al periodista de 24.000 euros, per mor dels turments a què va ser sotmès. Per l’altra part, la resolució final del cas EGIN va invalidar els arguments jurídics del jutge Garzón, de tal manera que varen quedar totalment desprestigiats. El mal, però, ja estava fet i el grup editorial mai no es va poder recuperar dels estralls, econòmics i humans, que l’administració espanyola els va ocasionar.
Enguany també fa vint-i-sis anys que el jutge Baltasar Garzón —progressista oficial per a l’esquerra espanyola i personatge que ara ha fundat l’entitat Actúa, juntament amb Gaspar Llamazares, al seu torn crític amb l’altre Garzón, Alberto, i amb Pablo Iglesias— va donar ordres d’iniciar l’operació denominada Operació Garzón, amb l’objectiu de netejar Catalunya d’independentistes —d’aquí ve l’expressió desinfectar utilitzada no fa gaire pel nou ministre Pepe Borrell—, aquest pic amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Llavors Luís Roldán era el director general de la guàrdia civil i José Luís Corcuera era el ministre de l’interior de Felipe González. Avui, Corcuera és un tertulià habitual del programa El Cascabel, de la cadena TRECE, emissora de l’Església Catòlica, segurament una de les televisions més reaccionàries del món. El director del programa és Antonio Jiménez, antic conductor del programa d’Intereconomia, El Gato al Agua, cèlebre per la suma d’elements d’extrema dreta que hi treballaven. Jorge Campos, el del Círculo Balear, era un habitual del programa.
Aquella escomesa contra l’independentisme català, finalment va provocar seixanta detinguts i va tenir l’objectiu polític d’impedir que durant la celebració dels jocs olímpics cap activista no pogués mostrar al món la denúncia d’una Catalunya nacionalment oprimida, després de l’èxit que havia tengut la campanya Freedom for Catalonia, a banda d’aprofitar l’ocasió d’extingir l’independentisme més combatiu. Sobre aquest afer, que va acabar amb denúncies contra la policia espanyola per tortures, hi ha dos llibres publicats que paga la pena llegir, L’operació Garzón. Un balanç de Barcelona 92, de David Bassa i Et presento el jutge Garzón, de la periodista Sònia Bagudanch. En aquest llibre Bagudanch afirma, sense manies, que Garzón va fer part de les clavegueres de l’Estat. Sobre el tema les denúncies per tortures que varen posar els independentistes detinguts, entre els quals hi havia Joan Rocamora, Josep Musté, Josep Poveda, Xavier Tolosana, Ferran Ruiz, Esteve Comellas, Josep Branja, Oriol Mallo, Ramon López, Jordi Bardina i Vicent Coll, ni l’Audiència Nacional ni el Tribunal Constitucional no en varen voler fer cas, motiu pel qual l’any 2004 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat. Garzón en va sortir indemne, descomptat el desprestigi internacional.
Mallorca, les Illes, no s’estalvia conseqüències, per mor d’aquest abús de poder. Basta repassar les sentències que hi ha hagut per les denúncies que diverses persones han posat per allò que han considerat una vulneració dels seus drets lingüístics. Per ventura la més sonada de totes va ser la condemna que va haver de patir la traductora marroquina Saïda Saddouki, Després d’haver acusat el capità de la guàrdia civil, Bartolomé del Amor, per haver-la maltractat perquè es va atrevir a parlar-li en català, el va haver d’indemnitzar amb el pagament de 1.500 euros. El jutge també va obligar el dBalears a publicar la sentència. I és que, tal com va escriure David Fernández en un dels seus articles, pretendre la demostració d’uns fets que prèviament han estat col·locats en condicions d’absoluta indemostrabilitat, és una autèntica canallada jurídica. En definitiva, la pobra Saïda deu haver quedat ben escalivada. D’això es tractava, també, perquè el càstig té la missió d’escaldar. Per cert que el guàrdia civil guanyador d’aquell plet, avui en dia és una figura estel·lar de la televisió pública illenca, IB3.
