Fa uns anys, el politòleg Michael Billig va encunyar el terme «nacionalisme banal» per referir-se a aquell nacionalisme que, de tan consolidat que està, ja ni es nota. Fins ara, el nacionalisme banal era el dominant entre nosaltres, però en Rivera i companyia ho han capgirat tot, i ara el nacionalisme més dur i radical ja se’ns presenta a cara descoberta, amb tot el regust de Falange que l’impregna, sense edulcorants ni elements atenuadors. El nacionalisme banal no necessita organitzacions que el recolzin ni ciutadans que el manifestin posant una bandera al balcó o un màstil embanderat al terrat de ca seua.

Dins l’àmbit de l’educació, hi ha un munt de coses que es donen per suposades, que es fan d’esma, que funcionen sense cap tipus de crítica (ni d’autocrítica), que no es qüestionen i que ningú no es (re)planteja. La cosa va d’esma i sembla que a la majoria de la societat ja li va bé que vagi així.

Un dels elements que forma part de la banalitat educativa és el pes cada dia més destacable de la burocràcia. Es poden fer programacions de dues-centes pàgines que es guarden dins la intranet del centre educatiu i que ningú no consulta al llarg de tot l’any. Es pot dedicar més temps a programar allò que faràs amb els alumnes que no a fer-ho efectivament. S’omplen més formularis sobre les coses que cal fer que temps es dedica a realitzar-les efectivament. I tothom s’hi plega sense cap tipus de (re)consideració. T’ho manen i ho fas, com pertoca a un bon funcionari. Crec que s’hauria de fer alguna cosa per objectivar el que perdem en aquest tipus de comportament. La millora del sistema educatiu passa, inexorablement, per la reducció de la burocràcia.

Un altre element intocable és l’organigrama d’allò que ensenyam, un organigrama en què les Humanitats van perdent pes any rere any, en què les habilitats artístiques i la formació en aquest camp va perdent pes a cada bugada, en què l’ensenyament de la llengua pròpia del país es troba en una situació deplorable (si la comparam amb la situació de comunitats lingüístiques semblants a la nostra, com ara la noruega o la finesa), en què l’autocentrament ni tan sols és pensat ni desitjat (com ocorre, de manera natural, a tots els països civilitzats). Tenir una educació descentrada, dissenyada des de la capital de l’Altiplà, des d’un context culturalment molt diferent del nostre i totalment aliè a la nostra història i als nostres sentiments col·lectius, no sembla molestar excessivament la nostra societat. Si ens molestàs com ens hauria de molestar, ja tendríem un Model Educatiu Propi per a les Illes Balears, i no seríem subsidiaris de qui ni tan sols ens entén quan ens expressam en la nostra llengua. (Que consti que, a mi, amb la seua, em passa el mateix. Com diria l’amiga Mercè Garau, jo el castellà «lo hablo pero no lo entiendo”). Que et marquin allò que has d’explicar i quantes hores li has de dedicar des de la metròpoli forma part de la banalitat imperant en el nostre sistema educatiu.

Forma part també d’aquesta banalitat el fet de no qüestionar-nos, dins l’àmbit de l’Educació, qüestions que són presents a la comunicació pública dins la nostra societat. Als Estats Units els estudiants poden debatre sobre la independència de Catalunya (de fet, enguany hi ha una associació que implica instituts de més de trenta estats americans que discuteixen col·lectivament el tema, perquè així ho varen elegir). Aquí, qualsevol tema candent queda automàticament esborrat, o incardinat dins la més pura i dura propaganda del règim. A Borbònia, les coses van així.

Però, ni que sigui com a ciutadans, als ensenyants ens hauria de preocupar allò que no feim per educar els nostres estudiants per ser ciutadans amb un mínim de criteri propi. No posant cap llaç groc a la façana dels nostres col·legis i instituts posam de manifest que ja ens va bé que una mare (de nom Txell) i un infant de menys d’un any hagin hagut de fer, a dia d’avui, més de trenta mil quilòmetres en visites al seu pare, que està en presó preventiva, sense judici, i a cinc-cents quilòmetres de ca seua. A qualsevol lloc de la nostra part del món, aquest tracte es consideraria, com a mínim, inhumà. Probablement també il·legal. Amb tota seguretat, il·legítim. Però nosaltres ens giram d’esquena i no ho tractam. Especialment no ho tractam dins el nostre sistema educatiu, no fos cas que alguns al·lots es poguessin interrogar sobre la qüestió. I, sobretot, no fos cas que en el futur ningú hi pogués fer res. Esment aquest fet per citar-ne només un que segur que no serà tractat de manera oberta a cap centre d’ensenyament del nostre país.

La banalitat impregna també la nostra educació. I el nacionalisme (espanyol, és clar) sí que ho impregna tot de manera banal. Mentre la banalitat del nacionalisme espanyol desapareix dins la nostra societat s’escampa com una taca d’oli per dins el nostre sistema educatiu.