I

La funció essencial de la institució familiar en la reproducció de l'ordre social és un fet palès en el pensament republicà clàssic, tant en el de caràcter democràtic com en l'oligàrquic. Si la republicana demòcrata àtica Aspàsia, al segle v abans de la nostra època, reivindicava la igualtat de drets i la fraternitat entre homes i dones, com també el reconeixement de l'areté de les dones, els republicans oligàrquics Plató i Aristòtil blasmaven la democràcia plebea àtica precisament perquè hi veien una connexió causal amb la subversió de l'autoritat marital en el si de la família. I és que el programa sociopolític del republicanisme democràtic es pot resumir en la supressió del triple despotisme (a) monàrquic, en l'àmbit de la política; (b) patronal, en el terreny economicoempresarial, i (c) patriarcal, en en el si de la família (és força eloqüent que el significat etimològic del mot família sigui 'conjunt de criats i esclaus d'una casa'). Així, el programa republicà democràtic té com a horitzó la plena llibertat del conjunt de la població, molt especialment de la sotmesa a dominació aliena, llibertat que, en la concepció republicana, implica tant el reconeixement com a subjecte de drets ciutadans com la disposició de recursos per a garantir la pròpia existència material, sense haver d'entrar en relacions de dependència econòmica respecte a altri. En aquest sentit, la concepció «moderna» d'una llibertat merament juridicopolítica, escindida de la capacitat econòmica i compatible amb relacions de dependència en l'àmbit econòmic, resulta una ficció, ridícula des de qualsevol perspectiva filosòfica republicana (no debades, Aristòtil qualificava el treball assalariat com «esclavatge a temps parcial»). I és que una de les conseqüències de la imposició del liberalisme com a filosofia política mainstream a partir del segle xix en els països rics fou l'establiment d'uns esquemes de pensament merament individualistes que ignoren el context històric, institucional, de classe i de gènere en què actuen els éssers humans. La ignorància del paper dels fets col·lectius en les anàlisis liberals implicà també la invisibilització del paper de la institució familiar i l'establiment d'un seguit d'esquemes purament ideològics, assumits com neutres no tan sols en les ciències socials, sinó també en la legislació laboral i social.

II

Un dels múltiples mèrits del feminisme ha estat haver reintroduït la família com a institució sine qua non en la reflexió teòrica sobre la societat i haver esbucat bona part d'aquests pseudoconceptes, arribant a terrenys inexplorats fins i tot per la crítica marxiana. El més rellevant és, probablement, la crítica de la concepció liberal de treball, recollida a l'ordenament jurídic de tots els països capitalistes. En efecte, el feminisme, en una ruptura, política i epistemològica, que desmunta els supòsits de totes les teories econòmiques convencionals i completa, aprofundeix i radicalitza la crítica marxiana, desvela l'existència d'un treball que és la base «de totes les altres formes de treball, ja que és el treball que produeix la força de treball», tal com apunta la filòsofa i veterana activista Silvia Federici: l'anomenat treball reproductiu, en relació amb l'anomenat treball productiu. I fins i tot la dicotomia entre aquests dos tipus de feina és qüestionada dins el feminisme actual, argumentant que «el fet de parir, les cures, tot això no és reproducció», sinó, ras i curt, «producció» (Jule Goikoetxea). L'escissió entre aquests dos tipus de treball i, el que encara és pitjor, la ficció de negar el caràcter de treball al treball reproductiu —la qual arriba a absurds autorefutatoris com el fet que aquestes mateixes tasques siguin considerades «treball» només que es duguin a terme fora de la pròpia llar— coincideix amb una divisió del treball per raó de gènere, per la qual tant les tasques reproductives intrafamiliars com les que s'exerceixen (remuneradament) fora de la llar recauen sobre les dones.

Les primeres, com expliquen Nicole Cox i la mateixa Federici, impliquen «servir físicament, emocionalment, sexualment, el guanyador de salari, preparant-lo perquè faci feina dia rere dia pel salari», com també «tenir cura dels nostres fills —els treballadors futurs—, des que neixen, passant pels anys d'escola i garantint que ells també actuaran com s'espera d'ells sota el capitalisme». Així, «rere cada fàbrica, escola, oficina o mina hi ha la feina oculta de milions de dones que han consumit llur vida, llur capacitat de treball, a produir la força de treball que hi fa feina». «La família», en suma, és «la institucionalització del nostre treball no assalariat», la prestació gratuïta del qual és una precondició per al funcionament de l'economia capitalista.

Quant a les feines «reproductives» realitzades fora de la llar, el fet que siguin activitats habitualment no considerades treball, generalment menysvalorades i històricament imposades a les dones (i legitimades amb fal·laces beateries pseudonaturalistes) fa que es trobin en els graons més baixos de la jerarquia laboral i retributiva. En paraules de Cox i Federici, «no és cap accident que [les dones] tenguem sempre les feines més mal pagades o que tan bon punt entram en un sector masculí, els salaris hi baixin», per tal com els patrons «saben que estam avesades a fer feina per no-res i saben encara millor que estam tan desesperades per tenir una mica de doblers pel nostre compte que ens poden aconseguir a preus molt baixos». A més, «en la mesura que dona ha esdevengut sinònim de 'mestressa de casa', duim aquesta identitat, com també les “habilitats de la llar” que hem adquirit d'ençà que vàrem néixer».

Molt vinculada a la invisibilització del treball reproductiu hi ha la falsària dicotomia entre «públic» i «privat», d'acord amb la qual, des del punt de vista econòmic, públic equivaldria a 'àmbit extradomèstic de feina' i el privat fóra, ras i curt, la «no-feina». Aquest dualisme, a més de negligir olímpicament el treball reproductiu, implica una altra fal·làcia conceptual, com és qualificar de «públiques» institucions com les empreses de capital privat. Altrament, els filòsofs liberals poden perorar sobre els drets individuals i la inviolabilitat de l'espai privat a les societats capitalistes amb règim de democràcia parlamentària, però el fet que l'exercici dels drets reproductius figuri al Codi penal de molts d'aquests estats demostra que, en realitat, consideren la sexualitat femenina com un afer de rellevància pública, la qual cosa és força explicable d'acord amb la teoria econòmica feminista. En efecte, en el marc de la ruptura epistemològica que planteja la teoria feminista, «el fet de reconèixer que la força de treball no és res natural, sinó que s'ha de produir significa reconèixer que tota la vida esdevé força productiva i que totes les relacions familiars i sexuals esdevenen relacions de producció», la qual cosa explica l'obsessió dels estats i les institucions religioses amb els cossos de les dones, «com a màquines per a la producció de força de treball». I és que, com conclou Federici, «sempre que una societat exploti el treball humà, sempre que estigui fonamentada en l’explotació de la mà d’obra, tindrem discriminació sexual, atès que la dominació del cos de les dones, la dominació del procés de reproducció, és fonamental per a qualsevol forma d’explotació».

III

El feminisme, doncs, ha fornit el republicanisme democràtic d'anàlisis i eines teòriques de gran potencialitat. En aquest context, resulten del tot pertinents les veus que, en el marc del processos de construcció estatal republicana, han assenyalat la importància de dur a terme el disseny institucional de la nova república des de la perspectiva feminista. Val la pena, doncs, esmentar alguns dels criteris i mesures que s'han exposat en aquest sentit (seguim, en general, la pionera aportació de M. Colera, «Sobre la construcció d'un estat feminista», Perspectives, 2015, de la qual provenen els fragments reproduïts textualment):

• Reconeixement del moviment feminista com a agent social en el disseny de «les polítiques que afectin les dones, és a dir, de totes les polítiques», i amb dret de vet. I és que, si hom legisla i governa com si «la discriminació estructural» que pateixen les dones «no fos real, les lleis i les polítiques que se’n derivin no faran més que perpetuar-la».
• Quotes preceptives a les institucions, tant per facilitar que les decisions que afecten la totalitat de la ciutadania considerin també els interessos de les dones, com per combatre «unes altres quotes, no reconegudes per hegemòniques i normalitzades, que fan que els homes ocupin la gran majoria dels llocs de decisió i representació».
• Redefinició jurídica del concepte de treball, de manera que inclogui també el treball «reproductiu» intrafamiliar i sigui retribuït públicament, adés de manera directa (mitjançant la salarització o prestacions específiques), adés de manera indirecta, com ara amb una renda bàsica universal, la qual tindria uns efectes clarament favorables a les persones que fan feines no remunerades.
• Elevació del criteri de protecció de la vida de les persones i la satisfacció de llurs necessitats vitals a la categoria d'eix central de les polítiques públiques, especialment l'econòmica, i desmercantilització dels serveis de prestació de drets socials. En aquest àmbit, és especialment rellevant la «col·lectivització del treball de cures», de manera que aquests serveis siguin oferts públicament i no hagin de recaure necessàriament sobre les les dones de les famílies afectades.
• Protecció de la llibertat sexual i reproductiva, incloent-hi la plena legalització de la interrupció voluntària d'embaràs, gratuïta i com a prestació incorporada a la Seguretat Social.
• Despatriarcalització cultural de la societat, amb la reinterpretació de «tota la producció cultural» des del punt de vista de gènere i la lluita contra els mecanismes pels quals es difon, s'inocula i es reprodueix la ideologia patriarcal, la qual és a la base de les violències contra les dones.
• Model educatiu que fomenti l'apoderament de les dones i l'autodefensa feminista, per a la qual cosa «se’ns hauran de proporcionar les eines d’anàlisi per a detectar i combatre les expressions del sistema patriarcal en tots els àmbits de la nostra existència».