Sembla que de cada dia més la política s'esbutza per les costures més sòrdides i cavernícoles. Allò que compta és el titular cridaner, el tuït esbofegador, la coça a l'os de la cama de la dignitat. En Gabriel Company, el mitja unça del PP Balear, sembla que també s'hagi apuntat a aquest carro de l'estultícia i, quan pot, ens regala un titular d'aquells que farien empegueir només que la praxi política conegués la vergonya ni que fos per la pell. És veritat que en això hi ajuden certes mitjans, per no dir gairebé tots, que s'apunten al carro de les mitges veritats amb una frivolitat espantosa. I també la competència que els ha sortit per l'extrema dreta i que no té el més mínim mirament a l'hora d'explotar aquesta via. Em referesc a C'S i als seus referents Rivera, assenyalant els professors d'un institut català o el seu col·lega Arcadi Espada, amic de Pericay,  fent unes declaracions sobre la víctima de la manada que el retraten tal com és: una persona execrable. Però tornem al solc.

Deia tot això perquè l'altre dia, no fa gaire, la mitja fleuma d'en Company, va supurar merda dialèctica per les costures de la seva migrada intel·ligència i va amollar tot campant que allò que volia, en anar a Son Espases, és que l'atenguessin.

Ho diu ell que segurament no visita com a pacient cap hospital públic. I ho fa ferint el viu dels sentiment dels que sí ho feim. Ho fa ferint l'angoixa i la desesperació d'aquelles persones que esperen una operació, una consulta o unes proves mèdiques. Ho fa atiant les visceralitats d'aquells que els agrada encarrilar les seves impotències a través d'un primitivisme espantós. En Company l'alimenta, a aquest primitivisme i amb la seva insistència allò que fa és desviar l'atenció de la realitat del problema.

I ho diu un que pertany a un partit que va saquejar la sanitat pública i que encara ara no s'atura de fer-li sagnies. Li ho puc dir jo que n'he patit les conseqüències de les deficiències sanitàries, tant en els meus pares com en jo mateix. Avui, divendres, dia que escric aquest paper, tenia una cita amb el metge que em revisa el DAI, un aparellet que duc adossat al cor i que és l'encarregat d'etzibar-li una mansiula en cas que l'òrgan vital deixi de bombejar. Quan ja m'empolainava per anar-hi he rebut una trucada que em comunicava que la cita s'havia d'anul·lar. La dona del doctor s'havia posat de part, coses que passen! M'han dit que ja em tornarien a cridar per donar-me cita. He demanat quan seria i m'han dit que entre una cosa i l'altra, permís de natalici i de paternitat, ben bé podria passar un mes. Val a dir, que aquesta mancança no ve per l'idioma del metge, que és argentí, no entén el català i no crec que faci comptes moure's de Mallorca, sinó perquè la sanitat pública no té prou recursos econòmics per poder substituir una baixa com aquesta. I si no ho pot fer no és pel decret del català sinó perquè no hi ha doblerets.

I per si fos poc, en Montoro, amb el beneplàcit del mitja unça – poder substituir la paraula per una de més escatològica- d'en Company ens ha pentinat, amb una cucavela de les seves, 30 milions d'€ que anaven destinats a la sanitat pública. Com ho ha fet? Suprimint l'anomenat cèntim sanitari, un impost sobre els carburants que es destinava a la sanitat. Això vol dir que tendrem la gasolina més barata? No. Perquè no desapareix l'impost sinó que el se'n duen a Madrid. El tram autonòmic desapareix. Amb la qual cosa, els doblerets que generen els carburants consumits a les Balears, els dels turistes i els dels repartidors que han d'acostar els turistes i les cerveses a la platja, no beneficiaran els que en patim les inclemències sinó que aniran a parar, per allò de l'estranya paritat i la solidaritat, a les altres comunitats autònomes. Aquest és el problema senyor Company. O també, que la vida a les Balears és cara: habitatge, oci, etc. I que un sanitari si ha de guanyar el mateix s'estima més viure allà on la vida és més econòmica. Sap que pot fer amb la llengua, sr. Company, posar-se-la allà on els sanitaris inicien el trajecte d'un perfecte i sucós tacte rectal. La seva, evidentment, allà dintre, ben estotjadeta no farà tanta pudor com fa quan la fa anar per la superfície que respiram els mortals. Ep! I jo també vull que m'atenguin, ei, i si pot ser, que m'entenguin.