Aprofitant que enguany es commemora el centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo, nascut a la Segarra i mort a Barcelona l’any 1990, reproduïm al dBalears una entrevista que per al setmanari El Temps li va fer Assumpció Maresma. El setmanari va publicar l’interviu dia 17 de febrer de l’any 1986. En la introducció de l’entrevista, Maresma qualifica Pedrolo com a l’escriptor més prolífic de la literatura catalana contemporània. També afirma que en aquell moment li feia mandra escriure més novel·les i que Pedrolo considerava, en aquella època,  conservadors els jurats del premis literaris, als quals ell ja feia estona que havia renunciat a presentar-s’hi.

Maresma: Quin és el seu tipus de dona?

Pedrolo: Tinc tant d’embolic, que ja no ho sé, només ho podria dir al seu davant: aquesta sí, aquesta no. No tinc models, perquè serien limitacions. De totes maneres, m’haguessis hagut de preguntar com m’agradaven abans. Ara ja sóc vell.

I això és tan important?

Sí.

I ara, què?

Ara res, quin cas m’han de fer. Ara rebo cartes de nenes de disset anys que m’escriuen i em diuen “t’estimo”.

N’ha conegut moltes, de dones?

Totes amb les que he parlat.

Per atzar i amb premeditació?

Les coses, generalment, les porta l’atzar. La premeditació no sol sortir bé. S’ha de ser receptiu a l’atzar.

Les coneix bé.

És una impressió.

Diuen que llegint-lo se senten respectades.

Això ja és una altra cosa, i és veritat. Moltes m’ho han remarcat. Entendre la gent és molt difícil. Ara, també hi ha dones que diuen que no les respecto gens.

Per què?

Diuen que les ofenc amb el que escric. Alguna vegada he explicat a alguna d’elles que, per a mi, pel que fa al sexe, la dona normal és la que és calenta. Hi ha dones que interpreten això amb menyspreu. Si no fes sortir dones lliures, no les respectaria, les tractaria com a animals domèstics. Potser aquest respecte és perquè porto un component femení bastant fort. Dic jo, he! No en tinc cap seguretat. Tots tenim part dels dos sexes.

Li ho han dit alguna vegada?

M’he sentit a dir de tot.

A «Joc Tapat» hi ha una frase que diu «La luxúria és un element creador». Ho creu vostè també, això?

Sí, em penso que sí.

I com la porta, la luxúria?

Bé, tranquil.

D’on treu els seus personatges femenins?, perquè en aquesta novel·la premiada —Pedrolo havia acabat de guanyar el premi Prix Medianne a Montpeller per la novel·la Joc Tapat—  n’hi ha un bon ventall, i a la seva obra completa també.

Això és un misteri. Per descomptat que, de gent tan imaginativa, no en conec.

El novel·lista ho aprofita tot?

Sí, el novel·lista és un individu que no té gaires manies. No pot tenir escrúpols, perquè es començaria a reprimir per no molestar. La gent, però, no s’hi identifica. La imaginació de l’escriptor ho transforma. Curiosament la gent que s’hi identifiquen són la gent que no hi té res a veure. Per exemple, una vegada em va telefonar una senyora i em va dir: «Escolti, vostè i jo ens coneixem?» Era la primera vegada que li sentia la veu, i li ho vaig dir. La seva resposta va ser que jo explicava la seva vida en un llibre. Ella se sentia la Júlia. Després, va resultar que totes les semblances eren perquè no s’entenia amb el marit, un amant l’havia enredada i... Em va explicar tota la seva vida, i res no coincidia amb la meva novel·la, però ella continuava identificant-s’hi. Una altra noia es va identificar amb dos personatges alhora i em va dir que jo l’havia feta tornar ximple i que l’havien tancada per culpa meva. Els dos personatges eren antagònics i, quan la vaig conèixer, vaig comprovar que no tenia res a veure amb cap d’ells. En canvi, els qui sí hi tenen semblances i els he conegut, aquests no diuen mai res, potser perquè no em llegeixen mai. Els homes i les dones som molt obscurs per a nosaltres mateixos. Imagina’t per a altres.

Té molt de contacte amb els lectors?

No massa. Si ells l’estableixen, no el rebutjo mai. Penso que si els poso entre cap i coll volum rere volum, també hi tinc cert deure.

Per què s’ha dit i repetit que vostè és l’autor d’«Els Quaderns d’en Marc?

Sembla que l’estil té semblances i perquè tinc obres en què m’he ocupat d’aquestes qüestions. Amb aquest tema passa com a Història d’O, que ha estat atribuïda durant quaranta anys a un escriptor francès i aquests senyor s’ha carregat els neulers. Després s’ha descobert que la Pauline Reàge ha existit. Tot aquest enrenou, perquè diuen que se sembla l’estil... i és que els crítics a vagades hi entenen.

De vostè no se sabem massa xafarderies. Com s’ho ha fet?

Si portes una vida discreta, al marge de l’ambient social, és lògic que ningú no s’ocupi de tu.

L’Enciclopèdia Catalana diu que va néixer en un castell.

La meva família procedeix de Navarra i Aragó. Cap al segle XVII se’n van anar a Montblanc i, després, a Cervera, on va néixer el meu pare, que, després, va anar a viure a Tàrrega, lloc on jo vaig viure, en casar-se amb una botiguera d’aquesta ciutat. Al Castell d’Aranyó vaig néixer per casualitat, era herència dels Pedrolo, meu no ho ha estat mai.

La seva família formava part de la noblesa?

Sí, d’alguns d’aquests Borbons que hem sofert aquí, la qual cosa vol dir que havien fet alguna malifeta o altra: un acte d’armes d’aquests gloriosos, reprimir algú, vaja, fer la llesca a algú o a alguna. Ningú no és ennoblit per bons motius. Aquestes coses no són mai innocents.

La seva infància va ser marcada pel fet de ser diferent?

Sí, érem una mica diferents. Potser això em va marcar personalment, perquè les criatures, encara que els agradi ser les primeres, també volen ser com els altres, i si no ho pots ser, te’n ressents d’alguna manera, sobretot si ets un noi que ja de per si no ets com els altres. perquè protestes. Jo anava als Escolapis, i, als deu o dotze anys, em preguntava què anava a fer a missa i, fins i tot, vaig deixar d’anar-hi. Preguntava a casa  per què em feien estudiar en un idioma que no era el meu, cosa que no em van aclarir mai bé. Tot això no era normal. Ara, tampoc no era normal que a casa meva no em deixessin sortir a jugar al carrer quan hi sortia tothom.

Com s’ha guanyat la vida?

De cinquanta mil maneres: fent d’agent d’assegurances, venent, portant publicitat, en una agència d’informació, fent d’assessor literari, corregint obres de la Corín Tellado...

Des de quan viu d’escriure?

De fa molts anys, setze o disset.

Li surt a compte?

Si tingues molts luxes no, però, com sóc un home més aviat sobri, em defenso. El que passa és que sempre estàs amb l’ai al cor.

Sempre penjat?

En aquest sentit, sí, perquè no tens res assegurat. Visc al dia.

Sol o acompanyat?

Acompanyat. Tinc dona i filla.

Té fama de solitari.

Ho he estat sempre.

Hi ha contribuït haver crescut com un ésser diferent?

Pot haver-hi contribuït, però també ho ha fet l’afecció que tenia a la lectura. A casa hi havia molts llibres, i no hi havia cap mena de control.

Un altra cosa que sabem de vostè és que cada matí passeja.

S’ha de fer exercici, però no m’interessa fer-ho el cap de setmana per a matar-me. Més val passejar cada dia. Tinc tendència a anar a Barcelona Vella, però també vaig a barriades.

La ciutat, de dia o de nit?

Fa molt de temps que només porto vida diürna. De jove, m’agradava la vida nocturna, però després he anat canviant.

A la tarda sempre escriu?

Procuro escriure; ara, no és cap obligació. Si la dona i jo tenim ganes d’anar al cinema, hi anem. Cada dia tinc més mandra d’escriure.

De debò, com pot ser?

Tanta mandra que ja no vull escriure cap més novel·la. He escrit massa, sí senyor, tenen raó aquests que diuen que he escrit massa.

I ara què farà?

Potser faré un diari. Anar fent anotacions dels petits incidents de cada dia.